Enderrocar la memòria

“La mul­ti­tud és sem­pre vora la violència”, fa un vers del dar­rer lli­bre de poe­mes de Joan Mar­ga­rit, Ani­mal de bosc (2021). Els humans som vio­lents inclús quan ens dis­cu­tim sobre aspec­tes imma­te­ri­als. La memòria, per exem­ple. No soc tan pes­si­mista com ho era Mar­ga­rit quan en el mateix poema asse­gu­rava que “les mul­ti­tuds neces­si­ten matar”. Tinc una opinió més posi­tiva que ell del comú de la gent. Pot­ser és perquè no tinc por al que soc i perquè em regeixo pels prin­ci­pis de la no-violència. La cul­tura de pau és un apre­nen­tatge con­tra el pes­si­misme auto­ri­tari de Hob­bes. L’amor al proïsme és un apre­nen­tatge. On hi ha per­so­nes hi ha con­flic­tes, i, per tant, és inútil inten­tar fer veure que vivim en una soci­e­tat domi­nada per la una­ni­mi­tat. Només fal­ta­ria que fos així.La democràcia, en una soci­e­tat oberta, recolza en el plu­ra­lisme. La plu­ra­li­tat d’opi­ni­ons com­porta con­trovèrsies. Durant la dècada sobi­ra­nista recent, un dels argu­ments de l’uni­o­nisme con­tra l’inde­pen­den­tisme era, pre­ci­sa­ment, que divi­dia les famílies en l’àpat sagrat de Nadal. ¿Quina reunió fami­liar no és incòmoda per a un, per a dos o per a qua­tre mem­bres de la família? Es dis­cu­teix per tot. El límit de tota con­trovèrsia ha de ser, si de cas, fer evi­ta­ble la violència i reduir a la mínima expressió les idees tota­litàries, que són les que ame­na­cen la lli­ber­tat, soci­al­ment i en una sim­ple sobre­taula, perquè s’impo­sen a la força. La violència engen­dra violència, encara que a algú li pugui sem­blar que estic escri­vint un tòpic.

Una de les violències que més agra­den als humans és la violència simbòlica. La que té a veure amb els ima­gi­na­ris que ens unei­xen o bé ens sepa­ren. La set­mana pas­sada, men­tre el Con­sell de Minis­tres apro­vava la tra­mi­tació de la modi­fi­cació de la llei de memòria del 2007, que tot­hom con­si­dera insu­fi­ci­ent, un grup, auto­pro­cla­mat inde­pen­den­tista, va deci­dir pas­sar a l’acció. Va cre­mar ban­de­res i objec­tes del Terç de Nos­tra Senyora de Mont­ser­rat que es con­ser­ven en una cripta dedi­cada al requetè carlí que va llui­tar a la Guerra Civil al cos­tat de Franco. Aquesta acció me n’ha fet recor­dar dues altres, del 2018, a Vilalba dels Arcs. La pri­mera són les pin­ta­des que va fer l’orga­nit­zació juve­nil Arran al monu­ment eri­git pel requetè a Qua­tre Camins, un dels esce­na­ris de la bata­lla de l’Ebre. La segona acció va tenir lloc al cap de poc al mateix lloc. Un altre grup va des­tros­sar la Creu dels Requetès i un monu­ment que es va eri­gir l’any 1960, amb el patro­cini d’aquests car­lins, en record als repu­bli­cans cai­guts al camp de bata­lla. No m’he equi­vo­cat, van ser els super­vi­vents del Terç els que van pro­moure el monu­ment en record dels seus adver­sa­ris. La vida de les per­so­nes de vega­des evo­lu­ci­ona més de pressa que els can­vis polítics. En la cul­tura de pau, els can­vis en l’opinió pública són l’eina més impor­tant per a pro­vo­car qual­se­vol canvi. I és que, a la fi, és la gent la que trans­forma els governs, i no pas al revés.

No exis­teix ni pot exis­tir mai una memòria pública ofi­cial, perquè això con­ver­ti­ria els espais de memòria en una mena de gran mau­so­leu tota­li­tari, com molts n’hi ha hagut al món. No hi ha una sola memòria, n’hi ha mol­tes, i cal que totes siguin mos­tra­des i res­pec­ta­des. Mos­trar i res­pec­tar no sig­ni­fica exal­tar la dic­ta­dura fran­quista. Traçar amb una línia ben osten­tosa el recor­re­gut del mur de Berlín pels car­rers i pla­ces de la capi­tal d’Ale­ma­nya tam­poc no pretén exal­tar el comu­nisme. Més aviat és el con­trari. No és fàcil trac­tar la memòria, sobre­tot si hi ha qui és capaç, com el líder de Vox a Cata­lu­nya, Igna­cio Gar­riga, de denun­ciar l’atac a la cripta mont­ser­ra­tina amb una piu­lada en què con­si­dera la dic­ta­dura part de la seva tra­dició política: “...s’ha aca­bat la impu­ni­tat per als tota­li­ta­ris: defen­sa­rem la nos­tra història, tra­dició i recu­pe­ra­rem Cata­lu­nya”. Quan el març del 2019 els fei­xis­tes van des­tros­sar una placa que recor­dava les tor­tu­res davant la comis­sa­ria de Via Laie­tana, on hi havia hagut la Bri­gada Poli­ti­co­so­cial, la regi­dora de Ciu­ta­dans, Carina Mejías, ho va voler jus­ti­fi­car afir­mant que la placa era “ofen­siva”. Aquest és sem­pre el pro­blema. A qui ofe­nia un record que era cert? La gestió de la memòria, inclo­ent-hi la per­so­nal, és real­ment com­plexa. Pen­sin en el cas del pro­fes­sor Martí de Riquer. Va per­dre un braç llui­tant volun­tari amb el Terç de Nos­tra Senyora de Mont­ser­rat i després fou cen­sor fran­quista. Amb l’altra mà, però, va escriure la més gran de les con­tri­bu­ci­ons a la història de la lite­ra­tura cata­lana publi­cada sota la “negra nit”, que per a ell no ho devia ser gaire, del fran­quisme. Què fem, li escap­cem el cap? El con­dem­nem a gale­res? La memòria neces­sita his­to­ri­a­dors i no pas acti­vis­tes.