Els poliglots monolingües

El primer llibre que vaig llegir en català va ser Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster; i el segon, Epitelis tendríssims, de la Carme Riera; poc després em vaig assabentar –no sense sorpresa– que hi havia persones (que vivien fora dels manicomis) que afirmaven que aquests dos llibres s’havien escrit en dos idiomes diferents, cap dels quals corresponia al que m’havia ensenyat amb l’ajut de Teach Yourself Catalan, d’Alan Yates. I si no hagués estat autodidacte i hagués estudiat el català a una de les 150 universitats arreu del món que l’ensenyen, a cap –cap ni una!– se m’hauria insinuat, ni que fos en privat i al cap de vint rondes de cervesa, que Fuster i Riera escrivissin en idiomes diferents del català. Per tant, em va estranyar més que mai quan, el 1981, es va posar un total de tres quilos de Goma-2 a la casa del mateix Fuster, en un intent de matar-lo per haver defensat l’equivalent lingüístic del fet que la Terra és rodona. O que fessin volar el repetidor de TV3 a Mallorca, el 1989; o que, el 2004, una entitat dita el Centro Cultural Mallorquín oferís una quantitat important de diners a qui assassinés l’escriptor mallorquí en català Sebastià Alzamora. Pensava que tots aquests intents violents d’esmicolar el català i així fer que el castellà es tornés encara més hegemònic ja eren coses del passat, tal com semblava demostrar el protocol unitari per la llengua signat a mitjan juliol per l’AVL, l’IEC i la UIB. I vet aquí que fa quatre dies en Pablo Casado arriba a Palma per explicar als illencs –amb aquell somriure que delata tant un cinisme sense fissures com una manca d’informació que fa caure de cul– que parlen quatre idiomes, cap dels quals té res a veure amb el català. El que preocupa no és que les seves declaracions eren tan fantàsticament pseudocientífiques, sinó que a l’hora de fer-les no devia saber que estava jugant amb foc real. O potser sí.