Opinió

Antoni Viscasillas, ‘Viscu’

El menjador del pis on vivia era el punt de trobada del secretariat de l’Assemblea Democràtica, que la policia sempre tenia ben controlat

Després de la mort del dic­ta­dor, la il·lusió de la nova democràcia que s’albi­rava i les espe­ran­ces de lli­ber­tat van fer per­dre la pers­pec­tiva política del que era, és i repre­senta l’Estat espa­nyol. Sovint recordo la frase d’un bon amic, tras­pas­sat fa pocs dies, quan l’any 1977 sen­ten­ci­ava: “Ens estem equi­vo­cant, ni pacte ni reforma, el que ens cal és una rup­tura democràtica amb el règim ante­rior. Jo estic per la rup­tura, però si la majo­ria ha deci­dit l’altra via, enda­vant. Ja ens ho tro­ba­rem, i en paga­rem les con­seqüències.” Qui deia això, fa més de qua­ranta anys, era un jove pro­fes­sor, Antoni Vis­ca­si­llas, en Viscu (Girona, 1941 - Vilaür, 2021). Avui, mirant enrere ens ado­nem d’aquell error col·lec­tiu, just quan és d’una evidència acla­pa­ra­dora que el sis­tema polític del 1978 fa aigües.

A mit­jans dels anys setanta, el men­ja­dor del pis on vivia en Viscu, al car­rer Vila­llonga de Figue­res, era el punt de tro­bada habi­tual del secre­ta­riat de l’Assem­blea Democràtica de l’Alt Empordà. Des d’un bar que hi havia a l’altra banda del car­rer, David Pérez, del ser­vei d’infor­mació de la Guàrdia Civil de l’època, o l’ins­pec­tor de poli­cia Romero con­tro­la­ven pun­tu­al­ment les reu­ni­ons. Vigi­la­ven Vis­ca­si­llas, que ja havia estat acti­vista anti­fran­quista en la seva etapa d’estu­di­ant a Bar­ce­lona i també havia par­ti­ci­pat en les tro­ba­des democràtiques de Vila­ma­co­lum, a la casa fami­liar de Jordi Geli i l’escrip­tora Maria Àngels Anglada. En Viscu, que el setem­bre del 1976 va ser un dels orga­nit­za­dors del pri­mer míting de l’Assem­blea Democràtica de l’Alt Empordà, el 24 de gener del mateix any havia estat un dels mem­bres de l’Assem­blea que encapçalava la pri­mera mani­fes­tació política pels car­rers de Figue­res des del 1936 i una de les set per­so­nes (amb Car­les Vallès, Pep Salle­ras, Pere Cro­sas, Just Manuel Casero, Jaume Gifre i Pitu Llo­ve­ras) que van lliu­rar a l’alcalde, Pere Giró, una petició d’amnis­tia amb 1.009 sig­na­tu­res.

La política pro­hi­bida o clan­des­tina que es feia en els dar­rers anys del fran­quisme i els pri­mers de la Tran­sició a Figue­res i l’Alt Empordà no es pot enten­dre sense tenir en compte per­so­nat­ges emblemàtics com Antoni Vis­ca­si­llas, que d’alguna manera també va par­ti­ci­par en la moguda de la con­tra­cul­tura empor­da­nesa, i que van ser clau en aque­lla etapa, tot i que després, ja en democràcia, política­ment van que­dar vol­gu­da­ment en l’ano­ni­mat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia