En homenatge a Victòria Pujolar

Als anys 60 a casa se sintonitzava La Pirenaica i jo estava ben advertida de no dir-ho a ningú, només ho sabia una altra nena a qui els pares havien donat el mateix consell; tots plegats, un punt temeraris perquè no mancaven orelles malicioses per captar i delatar desafectes al règim. El que escoltava de petita –sense entendre-hi res– eren les notícies que Ràdio Espanya Independent, emissora creada pel PCE i coneguda com La Pirenaica, emetia no des d’algun lloc dels Pirineus on començava la mítica llibertat, sinó des dels afores de Bucarest i en freqüències variables per evitar les interferències de la dictadura i poder difondre missatges d’oposició i resistència per als vençuts de l’interior. Darrere del micròfon: Emili Vilaseca, Jordi Solé Tura, Marcel Plans... i Victòria Pujolar, la primera locutora –també redactora– en llengua catalana amb el pseudònim de Montserrat Canigó, de simbòliques ressonàncies. Nascuda a Barcelona el 26 de juliol del 1921 i morta a Madrid el 24 de juny del 2017, fou una de tantes combatives dones republicanes, militant antifeixista, represaliada pel franquisme, empresonada i torturada en aquells calabossos de destrucció física i moral dels quals va aconseguir escapar, que mai va abandonar els ideals i que es mereix tot el reconeixement i la visibilitat que la Generalitat, a través de l’ICD, li està atorgant amb la celebració de l’any que porta el seu nom. En representa moltes d’altres, representa el coratge i la força de la lluita col·lectiva i la memòria d’aquella Segona República que va fer veritables ciutadans. Com ella, que volia veure la tercera.