Informar, persuadir i castigar

Els 45.000 euros de multa amb què ha estat obsequiat un llogador de pisos, subratllen la innegable realitat social dels prejudicis comuns que genera la immigració col·lectiva. Ja saben, un marroquí pacta per internet el lloguer d’un pis, però quan envia el seu nom l’única resposta que rep és el telesilenci. Quan hi insisteix, li responen que el pis ja està llogat. Però l’home és enginyer, gaudeix d’un raonable estatus econòmic i sospita que el lloguer no es consuma perquè és moro. Per fer la prova del nou, envia un amic indígena a cal llogador amb el rol d’aspirant a llogar un habitatge i, en efecte, un dels que li són oferts resulta ser el que no ha volgut arrendar al magrebí. Cercle tancat. Judici i multa. N’hi ha dotzenes de casos, però diu que aquest és el primer que arriba a cal jutge. Per interès de tots caldria reconduir la cosa. El dels col·lectius arribats per no veure’s tots afectats pels prejudicis globals, i el dels locals per no barrejar bous amb bèsties grosses (al llogador esmentat, a part d’evitar el càstig, probablement el marroquí li hauria resultat el millor client possible). Primer: caldria que de forma inequívoca el nouvingut rebés la informació pertinent del que podríem resumir en “com es viu aquí”. Informació oficial en el moment que l’immigrant accedeix a la feina, a l’escola, a la sanitat. I caldria que hi insistissin les associacions que ells mateixos han format, les juntes de veïns de cada escala; qualsevol entitat o particular que per la raó que sigui hagi de tenir algun tracte amb aquestes persones. Després, caldria aplicar implacablement la llei a qui, sabent-ho, trenca les regles de convivència. D’una banda i de l’altra. Als energúmens indígenes, racistes explícits, que insulten o agredeixen el ciutadà de pell morena o amb hijab, i als racistes vergonyants que enceten la conversa amb “jo no soc pas racista, però...”, i així els sembla que justifiquen actituds i accions inexcusables. I als que, com si fossin a cal sogre, per la festa del record d’Abraham i Isaac degollen al mig de carrer un parell de dotzenes de xais amb un sang i fetge de ca l’ample: als que el divendres engeguen a tot drap la salsa musical caribenya o de més avall i la mantenen, complementada amb xisclets i esgarips, fins al captard del diumenge fent emprenyar el veïnat, els sans i els malats; als que fa mesos (anys?) baixen mobles vells, electrodomèstics inservibles, matalassos esventrats i els deixen indolentment al costat dels contenidors de brossa corrent.