L’hora de l’estiu

Com ho va fer André Téchiné amb Les roseaux sauvages, a la qual vaig referir-me ahir, Olivier Assayas va realitzar una pel·lícula, L’eau froide, sobre els temps de la seva adolescència (en el seu cas, a primers dels últims setanta) com una versió més extensa del telefilm encarregat per Arte dins de la sèrie Tous les garçons et les filles de leur âge. A més, va ser guionista de Téchiné, com ara a Rendez-vous, film amb Juliette Binoche, que, rossa tenyida, també apareix a L’heure d’été (2008), la resposta d’Assayas a una altra comanda, en aquest cas del Museu d’Orsay per commemorar el seu vintè aniversari. Tanmateix, els encàrrecs han fet possibles films extraordinaris.

L’heure d’été comença amb unes imatges d’estiu amb residus primaverals: uns nens corren enriolats per un bosquet amb un verd esplendorós fins a arribar al jardí d’una casa pairal on encara hi ha cireres. Aquesta vitalitat contrasta, com si el crepuscle fes irrupció en un dia lluminós, amb un pressentiment de mort de l’àvia (Hélène/Edith Scob), que sent que amb ella desapareixeran “records, secrets, històries que no interessen a ningú”. Amb motiu del seu 75è aniversari, la dona ha reunit els tres fills a la casa de Butry-sur-Oise, a l’Île-de-France: Adrienne (Binoche), dissenyadora que triomfa a Nova York; Jérémie (Jérémie Reiner), que fa negocis a la Xina amb calçat fabricat per mà d’obra barata, i Frédéric (Charles Berling), economista amb idees pròpies que resta a París. La mare intueix que Frédéric és l’únic que, més enllà del valor en el mercat, estimarà la col·lecció d’art que un oncle va deixar-li en herència. De fet, Hélène mor poc després i els fills tenen una visió diferent sobre què cal fer amb la col·lecció i la casa, on, entre d’altres, hi ha dues obres de Corot. No és només un bell film amb discussions d’una família burgesa, sinó una reflexió sobre la relació amb un llegat cultural en la societat moderna marcada per la globalització, el materialisme i la mercantilització de l’art, cosa que fa que demà no ens moguem de França: La belle noiseuse (Jacques Rivette, 1991).