La poesia

Hi ha una frase del savi i pensador grec Aristòtil que diu: “La història explica el que va passar; la poesia el que hauria d’haver passat.” Que a la nostra vida i, per tant, a la nostra història li ha faltat i li falta poesia ha estat i és una realitat. I no pas perquè no hàgim tingut poetes que ens la fessin present cada dia, la poètica de la vida amb la seva mirada. Però la poesia destil·la sobretot amor. L’amor en totes les seves excepcions, i estimar també comporta patir. Un dels poetes que feia versos plens d’amor –i de dolor– és el que avui fa vuitanta-cinc anys van afusellar: Federico García Lorca. Les seves obres es llegeixen, es representen, s’analitzen arreu perquè crec que la potència dels seus versos rau en la capacitat d’estimar que atresorava la seva mirada sobre la vida. Una lectura dels seus poemes és capbussar-se en l’univers més festiu, brillant i lúcid d’aquest poeta de Granada com el més dramàtic i lúgubre que els seus versos ja van anticipar, a propòsit del col·lapse de la societat que l’envoltava amb una guerra a punt d’esclatar. Llegir Lorca avui serveix per ser conscient que no hem avançat, que s’ha retrocedit en els drets i les llibertats de les persones. Perquè a través dels seus versos som testimonis de com s’estronquen somnis i vides de persones que s’estimen, és igual el sexe que tinguin, tot i que en aquell moment sí que n’era d’important i ara, malauradament, sembla que també. Mentre llegim Lorca serem testimonis del triomf de l’amor. De l’amor entre homes, entre dones, entre germans, entre amics…, de l’amor amb majúscules. I ser conscients de com l’amor als versos, a la poesia, a l’educació és molt superior que l’amor a les ideologies, a la política, a les armes. Lorca deia que totes les coses tenen el seu misteri i que la poesia és el misteri que tenen totes les coses. Ell va tenir el do de desxifrar aquests misteris gràcies a la manera planera i senzilla d’entendre el món amb la poesia.