Vint d’agost

Hola, iaia, avui faries cent anys si el setem­bre pas­sat no hagues­sis deci­dit que ja en tenies prou, que noranta-nou pri­ma­ve­res eren sufi­ci­ents per no allar­gar-ho més. Avui ens hauríem mudat i hauríem anat a dinar a fora. M’hau­ries fet aquells petons de galta suau i m’hau­ries dit que no em posés fal­di­lles tan cur­tes. Avui t’hau­ria rega­lat un braçalet amb una pedra tur­quesa o una rebeca de llana prima. O un ram de flors espa­ter­rant, aco­lo­rit, per­fu­mat. Però ja saps que no m’agra­den les flors, perquè es moren. Durant el dinar, que avui hau­ria estat festa grossa, ens hau­ries tor­nat a aco­llo­nar: “Ja sabeu que aquest any és l’últim que cele­brem el meu ani­ver­sari?”, com deies cada vint d’agost des que en vas fer vui­tanta. A les postres, i després del pastís, les espel­mes i el cava, hau­ries tret el mira­llet de la bossa i t’hau­ries repas­sat els lla­vis. Eres una dona pre­ci­osa, pre­su­mida i molt teva, iaia. En tots els sen­tits. Has de saber que hi ha dies que se me’n va la pinça i encara et truco al fix. I si no me l’aga­fes, penso que deus haver sor­tit al pati a regar els gera­nis, m’espero una estona i torno a tru­car. Després ploro i em sento molt imbècil perquè prenc consciència que no hi ets, que els gera­nis m’impor­ten una merda i que fa més d’un any que tot són pèrdues. Però he dei­xat de rose­gar-me les ungles, m’ho vas dema­nar, em deies que feia lleig. Avui és el pri­mer vint d’agost que no veuré els teus ulls de gata i el teu som­riure murri. Pas­saré el dia escol­tant música de la teva època i t’ima­gi­naré com la noia de la piga que entrava al casino i es con­ver­tia en l’estre­lla del ball.