opinió
No em toqueu... les campanes
Molts d’aquests tocs s’han perdut i només es mantenen en alguns indrets
El toc de campanes és el batec del cor d’un monestir. Els veïns de la vall de Sant Daniel sentim aquest batec cada dia. Ens són familiars els tocs de les hores canòniques. A l’estiu o durant les vacances, ens deixondim a l’hora de les laudes i parem taula després de sentir el toc de l’hora sexta. A l’hivern, ens recollim després de vespres. No m’imagino cap veí de la vall demanant a la comunitat benedictina que deixi de tocar les dues campanes del cimbori. Tampoc crec que els santdanielencs acceptessin de passavolants o nouvinguts cap interferència sobre el tema. A diferència d’altres indrets, hem perdut el toc de bateig, però mantenim el toc de difunts i el doble toc de missa cada diumenge, programat automàticament mitja hora i un quart d’hora abans de la celebració. Fa pocs anys vam recuperar el repic de festa. De les campanes de la catedral ens arriba el so de quarts i hores. Hi hagué un temps que les notícies més importants es transmetien amb un mecanisme senzill i familiar: el so de les campanes. Cada situació tenia el seu propi toc d’ús religiós o social, i el so de les campanes tant servia per escampar bones notícies, com novetats tràgiques o perills. Molts d’aquests tocs s’han perdut i només es mantenen en alguns indrets i parròquies. És per això que cal aplaudir la tasca d’estudi i recuperació que han fet associacions com la Confraria de Campaners i Carillonistes de Catalunya, el Museu de les Campanes de Catalunya, situat a Os de Balaguer (Noguera), o els campaners de la catedral de València. A les nostres comarques cal destacar la tasca de l’olotí Xavier Pallàs. Darrerament, el toc de campanes ha generat controvèrsia a diferents llocs –aquests últims dies a Banyoles–. D’una banda, les queixes provenen sovint de turistes i forasters. D’altra banda, són els veïns els que es mobilitzen per defensar i conservar aquell so que els és familiar. En haver-hi conviscut tant de temps ni els altera ni els fa perdre la son. Fora ciutat, hi ha sorolls que ens són familiars i que, en la seva justa mesura, no ens molesten: el lladruc d’un gos, la piuladissa dels ocells, el cant del gall. Hi estem acostumats i no hi parem esment. És el nostre paisatge acústic. El so de les campanes, a més, forma part de la nostra memòria històrica. No hi volem renunciar. Davant l’“hostes vingueren...”, afirmem: “No ens toquéssiu pas... les campanes!”
