Expedient X

Aquesta set­mana, l’artista Sean Scully ha dit que mar­xarà de Bar­ce­lona perquè s’hi parla massa català a causa del “naci­o­na­lisme crei­xent” que hi detecta: si fins i tot a l’escola volen que el seu fill Oisin (el nom gaèlic del qual, per cert, es refe­reix a un mite naci­o­nal irlandès) parli en el mateix idi­oma. En lle­gir la notícia vaig tenir la sen­sació de viat­jar enrere en el temps, atès que aquesta mena de men­ta­li­tat era típica de molts euro­peus joves que venien a viure a Bar­ce­lona a finals del anys vui­tanta, quan la ciu­tat començava a estar de moda: l’admi­ra­ven des d’un punt de vista estètic, però quan es van assa­ben­tar que s’hi par­lava un altre idi­oma a més de l’espa­nyol, no en volien saber res, atès que l’existència mateixa del català (i per tant una cul­tura i història cata­la­nes) feia miques la visió tòpica, espa­nyolíssima, de Bar­ce­lona que és la que espe­ra­ven –i desit­ja­ven– tro­bar. (Tal com m’ho va resu­mir una resi­dent anglesa a la per­fecció: “No tinc res con­tra els cata­lans, però vull que em dei­xin viure a Espa­nya”). Ara bé, al con­trari d’aquests joves poc infor­mats, en Scully va obrir el seu estudi a Bar­ce­lona el 1994, quan fins i tot els habi­tants d’Ulan Bator sabien que era una ciu­tat cata­lana. Encara més, tot i que jo vaig arri­bar a Bar­ce­lona par­lant única­ment el català, al cap d’un any, només parant l’ore­lla, ja tenia un conei­xe­ment pas­siu del cas­tellà, i al cap de dos ja el par­lava. Si el Sr. Scully no ha pogut ni tan sols com­pren­dre el català al cap de cinc lus­tres, deu tenir un pro­blema d’oïda greu o bé una acti­tud lingüística bru­tal­ment arro­gant. Que és trist, tenint en compte que Scully és un artista impor­tant: tal com diu la web de l’Espai d’Art Sean Scully a Mont­ser­rat, “és un gegant de l’art con­tem­po­rani, reco­ne­gut mun­di­al­ment”. Tota una lloança. Quina llàstima, doncs, que l’al·ludit és crònica­ment incapaç d’enten­dre’n ni que sigui una punye­tera paraula.