Prioritats

Els programes dels partits polítics es distingeixen principalment per les prioritats que donen als diferents temes. Si miren el programa d’un partit conservador, hi trobaran que les referències als problemes socials figuren cap al final. En canvi, si miren el programa d’un partit d’esquerres, els problemes socials figuren en primer terme. És veritat que alguns temes mitjanament secundaris no hi són en cap dels dos programes, però els que tenen un pes específic tendeixen a ocupar llocs antagònics en els dos programes.

Ara voldria esmentar els programes dels partits polítics a casa nostra. Els d’esquerres, començant per Esquerra Republicana de Catalunya, estan dedicats especialment a treballar sobre el procés i la pròxima taula de negociació amb el govern espanyol. En definitiva, posen en primer terme els problemes polítics i deixen en segon o tercer lloc els problemes econòmics. Espero que amb el nou govern l’economia recuperi una part del seu valor. Encara no puc entendre com el govern anterior no va dedicar ni una paraula al canvi de seu d’empreses catalanes i especialment al canvi de seu i dels principals executius de la Caixa de Pensions.

Passem a l’altre costat: els partits polítics conservadors, en els quals se senten representades les patronals dels empresaris, tenen com a principal preocupació l’economia i la bona marxa de les seves empreses. El president del Foment del Treball Nacional, ha dit sovint que els empresaris no han de prendre posicions polítiques, una afirmació que no comparteixo gens, ja que és com afirmar que un defensa del Barça no s’ha de preocupar per si els davanters fan gols.

Soc historiador de l’economia i és lògic que pensi en el que feien els nostres polítics durant el segle XIX i principis del XX. Francesc Cambó era una home interessadíssim per l’economia i els empresaris participaven en les eleccions per a diputat a les Corts espanyoles amb el propòsit de defensar els interessos de les seves empreses. Enric Prat de la Riba, quan va ser president de la Diputació de Barcelona, va portar la línia telefònica a Castellterçol, on havia nascut. Un cop vaig anar a aquella població per parlar de l’il·lustre polític i vaig comprovar amb gran sorpresa que cap dels set o vuit conferenciants que m’havien precedit no havia mencionat l’arribada del telèfon a Castellterçol gràcies a Prat de la Riba. Consideren vostès que el telèfon no és una cosa important? Consideren que és una mesura econòmica o política? En aquells anys, la majoria dels polítics nacionalistes catalans van saber combinar les activitats econòmiques i polítiques. Un deixeble de Cambó va ser, fins i tot, governador del Banc d’Espanya, tot i que només ho fos quatre dies, però posa en evidència que hi havia gent de la Lliga Regionalista que estava disposada a agafar càrrecs de pura activitat econòmica.

Els sindicats i gent d’esquerres no donen gaire importància als problemes econòmics, com si no fossin cosa seva. Qui són els membres dels sindicats que podrien ocupar càrrecs ministerials si hi hagués un govern d’esquerres que volgués incloure’ls? A qui tenen perquè estudiï la modificació del sistema econòmic actual i la desaparició del capitalisme? No conec la resposta i em preocupa, ja que aquesta separació entre política i economia la trobo molt negativa.

L’economista Ramon Trias Fargas va parlar de l’asfíxia financera a què estava sotmesa Catalunya. Si Espanya ens donés demà la independència, el govern català es trobaria que governa un país sense cap entitat financera, amb moltes multinacionals establertes i alguna multinacional de butxaca pròpia, una economia diversificada però sense grans empreses pròpies i amb una borsa de segona divisió que cotitzaria les accions d’altres borses. M’entenen?