Catalanofília russa

“És l’hora que la Falange dicti la seva sentència con­dem­natòria: Rússia és cul­pa­ble! Cul­pa­ble de la nos­tra Guerra Civil! Cul­pa­ble de la mort de José Anto­nio, el nos­tre fun­da­dor (...) L’exter­mini de Rússia és exigència de la història i del futur d’Europa”... I milers de falan­gis­tes van alçar la mà cri­dant “Espa­nya, Espa­nya”. Dalt de l’esce­nari, Ramón Ser­rano Súñer, ales­ho­res pode­rosíssim minis­tre d’Afers Estran­gers de Fran­cisco Franco, el seu cunyat. Pocs dies més tard, el 13 de juliol del 1941, sor­tia cap a Ale­ma­nya el pri­mer con­tin­gent de volun­ta­ris que aca­ba­rien for­mant la División Azul –ofi­ci­al­ment, 250 Infan­te­rie Divi­sion de la Wehr­macht–, uns 50.000 espa­nyols que van llui­tar a les ordres de Hit­ler al front rus.

El xoc del naci­o­na­lisme espa­nyol con­tra Rússia aca­bava de pren­dre cos històric. A par­tir d’aquí, l’anti­co­mu­nisme, bar­re­jat amb una evi­dent rus­sofòbia, també va ser útil a Franco per sobre­viure a la post­guerra i fer-se un lloc a l’ombra dels Estats Units en plena Guerra Freda. El moment cul­mi­nant va ser la final de l’Euro­copa del 1964, cele­brada a Madrid. Aquell Espa­nya-URSS del San­ti­ago Ber­nabéu, amb Franco i Joan Car­les de Borbó a la llotja i victòria espa­nyola, va pro­vo­car el deliri: “Després de vint anys de pau, dar­rere de cada aplau­di­ment sonava un autèntic i eloqüent suport a l’espe­rit del 18 de juliol!”, escri­via l’Abc.

Amb el temps, el mite retòric de l’or de Mos­cou es va anar obli­dant i l’Espa­nya democràtica va res­ta­blir rela­ci­ons diplomàtiques amb l’URSS. Fins que el 2017 la fòbia va res­sor­gir, amb acu­sa­ci­ons cons­tants de Madrid sobre una supo­sada sim­pa­tia del règim rus per la causa cata­lana. Des dels famo­sos bots a les xar­xes fins a l’ope­ració Vol­hov (en home­natge a una esca­ra­mussa gua­nyada per la División Azul al front rus), tot ha estat des­con­fiança. Ara Rússia és cul­pa­ble de cata­la­nofília... En fi, coses seves.