Nieves García els acabarà trobant

En Federico va morir la matinada del 18 d’agost de 1936 a conseqüència de “ferides produïdes per fets de guerra” –és a dir, afusellat per una tropa falangista un mes després de l’aixecament facciós– i encara és el moment que aquest poeta universal reposi amb dignitat perquè l’interès a localitzar les seves restes ha estat més aviat escàs. Potser ara que a Canes s’ha estrenat el documental Donde acaba la memoria, que inclou una vella entrevista d’Ian Gibson a l’enterrador Manuel Castilla en la qual detalla el lloc concret on es troba el cos –prop de la séquia d’Aynadamar, als afores d’Alfacar, Granada–, es torna a començar la recerca amb més rigor i precisió que uns anys enrere. Federico García Lorca és símbol de la repressió d’un règim que va deixar més de 100.000 cadàvers en fosses i cunetes, molts d’ells anònims, sense que els seus familiars se n’hagin pogut acomiadar mai. Al costat d’en Federico, en el mateix clot, també reclamen sortir a la llum el mestre Dióscoro Galindo i els banderillers anarquistes Joaquín Arcollas i Francisco Galadí, assassinats pel mateix escamot i ben representatius d’allò que el franquisme perseguia a matadegolla: Galindo ensenyava de lletra als jornalers i s’enfrontava al caciquisme; Arcollas i Galadí van organitzar la defensa del barri d’Albaicín contra el cop militar. Hi ha una dona que no es cansa de buscar-los: Nieves García, neta del mestre Galindo, que, un cop tancades les portes de la justícia espanyola, ha demanat suport al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg. Fa 26 anys que ho intenta i els acabarà trobant.