Ricardejant

Abans d’escriure aquest arti­cle he pas­se­jat pels aigua­molls del vol­tant de la Ricarda (l’estany més atrac­tiu està tan­cat perquè és de titu­la­ri­tat pri­vada tot i adme­tre visi­tes). Res estrany en un veí del baix Baix Llo­bre­gat tan man­cat d’espais natu­rals. Per arri­bar-hi, només cal tra­ves­sar la ronda Lito­ral, la C-32 que enllaça amb la Gran Via, i les vies del TAV, les de roda­lies i les vies úniques de mer­ca­de­ries dels FGC i de Seat. Un ter­ri­tori trin­xat, amb poca zona verda i gai­rebé ja cap de natu­ral, perquè el mateix estany del nord de l’aero­port del Prat va ser tras­lla­dat de lloc per a l’ampli­ació del 2009. La pandèmia ha posat de mani­fest com d’impor­tant és l’espai obert, quan se’ns recla­mava espa­iar-nos en un entorn urbà on no hi ha ni espai físic.

A mesura que s’acosta el ter­mini per fixar les inver­si­ons aero­portuàries per a la pròxima dècada es va acla­rint el debat i sabent, de pas­sada, que Bara­jas ja té garan­tits els fons. L’ens Aena pro­jecta l’ampli­ació eli­mi­nant la Ricarda i amenaça de dei­xar d’inver­tir-hi, però la seva uni­la­te­ra­li­tat –tan qüesti­o­nada a les ins­ti­tu­ci­ons sobre­tot si són cata­la­nes– és assu­mida i gens deba­tuda. El govern s’ha deci­dit per la pre­ser­vació, després d’un estiu de vol i dol entre els llocs de tre­ball i l’aug­ment de vols transoceànics pro­me­sos i la pre­ser­vació de l’espai. L’Ajun­ta­ment del Prat s’ha enfron­tat sem­pre a qual­se­vol ampli­ació, però dis­fruta d’uns ingres­sos que li per­me­ten uns ser­veis com cap altre de Cata­lu­nya, pro­vi­nents de l’ús aeri del seu extens muni­cipi.

El diàleg i l’acord que tant es retre­uen a l’inde­pen­den­tisme no els prac­tica l’Estat. Es cri­tica que el govern dugui peti­ci­ons de màxims a la taula de diàleg com ara el referèndum, quan Aena només ofe­reix un pla, i l’aga­fes o el dei­xes. No admet alter­na­ti­ves inter­mo­dals de trans­port, ni recon­fi­gu­rar pis­tes, ni ampliar cap al mar... ja ni en par­lem de cedir en la cogestió. Pot­ser és que el cas del Prat mos­tra el model de diàleg de Pedro Sánchez: els cata­lans que opi­nin i deba­tin, que l’Estat ja deci­dirà.