Indika i Theodorakis

La mort del músic Mikis The­o­do­rakis ha acti­vat el What­sApp que tenim –habi­tu­al­ment dor­ment– els del grup de cançó empor­danès Indika. Indika? Pre­ci­sem-ne uns mínims, que par­lem de cap a mig segle enrere. El 1973 Eugènia Sala, la mala­gua­nyada Pilar Heras, el malau­rat Ernest Díez –i ja en van dos–, Josep Tero, Anton Rigau, Alfons Gum­bau i un ser­vi­dor vam for­mar Indika, de sig­ni­fi­cat i sig­ni­fi­cant explícits. Abans, l’Eugènia i la Pilar ja feien un duet, i en Tero i l’Ernest can­ta­ven inde­pen­dent­ment; els altres vam afe­gir-nos a la ini­ci­a­tiva musi­cal. Més tard l’Ernest i l’Anton ho van dei­xar i s’hi van afe­gir Josep Font i Miquel Tallada. Dit això, pre­ci­sem que les dic­ta­du­res, la de Grècia i la d’aquí, eren vives; això és relle­vant perquè calia témer la cen­sura ofi­cial i les pos­si­bles acci­ons poli­ci­als i diguem-ne judi­ci­als: la lírica que s’eme­tia des d’un micròfon era con­si­de­rada un perill. Entre guions direm que Espe­rant l’alba nova, d’Eugènia i Pilar, el 1975 va gua­nyar el pri­mer premi IV Fes­ti­val de la Cançó Mari­nera de Palamós. L’objec­tiu d’Indika era can­tar la poe­sia més cívica de M. Àngels Anglada i sis cançons de The­o­do­rakis adap­ta­des al català: les qua­tre dedi­ca­des a Andreas i dues més: T’han enga­nyat, Ara som dos, Aguan­ta­rem més encara..., totes de con­tin­gut “polític”. I és així que Indika va ser qui pri­mer va difon­dre The­o­do­rakis a la Península. L’acti­tud i l’obra musi­cal i literària del grec ens impres­si­o­nava molt; quan, ja amb la Res­tau­ració Borbònica, va actuar en un palau d’esports bar­ce­loní, l’Eugènia, la Pilar i un ser­vi­dor no només vam acu­dir-hi, sinó que, a més, vam acon­se­guir que ens rebés per comen­tar-li el que fèiem i donar-li una cas­set amb les sis peces gra­va­des i els papers amb les adap­ta­ci­ons. Va asse­gu­rar que ens envi­a­ria algun mate­rial i, en efecte, ho va fer. Indika el 1978 va dei­xar d’actuar, però ens vam retro­bar per home­nat­jar M. Àngels Anglada, quan va gua­nyar el premi Josep Pla amb Les clo­ses (1978), i, anys després, quan la van fer filla adop­tiva de Figue­res (1996). Natu­ral­ment vam tor­nar a inter­pre­tar també les cançons de l’hel·lènic. Qui sí que ha seguit fins avui mateix amb The­o­do­rakis, i una llarga nòmina de grecs afe­gits, ha estat Josep Tero. Ha can­tat amb Maria Faran­touri, la intèrpret de capçalera de The­o­do­rakis; ha musi­cat els poe­tes Kava­fis, Rit­sos, Ely­tis, Ànite de Tègea...; ha adap­tat i can­tat cançons de Mous­taki... RIP l’autor, també, del sir­taki.