Indika i Theodorakis

La mort del músic Mikis Theodor­akis ha ac­ti­vat el What­sApp que tenim –ha­bit­ual­ment dor­ment– els del grup de cançó em­por­danès In­dika. In­dika? Pre­cisem-ne uns mínims, que par­lem de cap a mig segle en­rere. El 1973 Eugènia Sala, la malaguanyada Pilar Heras, el malau­rat Ernest Díez –i ja en van dos–, Josep Tero, Anton Rigau, Al­fons Gum­bau i un servi­dor vam for­mar In­dika, de sig­ni­fi­cat i sig­nif­i­cant explícits. Abans, l’Eugènia i la Pilar ja feien un duet, i en Tero i l’Ernest can­taven in­de­pen­dent­ment; els al­tres vam afe­gir-nos a la ini­cia­tiva mu­si­cal. Més tard l’Ernest i l’Anton ho van deixar i s’hi van afe­gir Josep Font i Miquel Tal­lada. Dit això, pre­cisem que les dic­tadures, la de Grècia i la d’aquí, eren vives; això és rell­e­vant perquè calia témer la cen­sura ofi­cial i les pos­si­bles ac­cions poli­cials i diguem-ne ju­di­cials: la lírica que s’eme­tia des d’un micròfon era con­sid­er­ada un per­ill. Entre guions direm que Es­per­ant l’alba nova, d’Eugènia i Pilar, el 1975 va guan­yar el primer premi IV Fes­ti­val de la Cançó Marinera de Palamós. L’ob­jec­tiu d’In­dika era can­tar la poe­sia més cívica de M. Àngels Anglada i sis cançons de Theodor­akis adap­tades al català: les qua­tre ded­i­cades a An­dreas i dues més: T’han en­ganyat, Ara som dos, Aguantarem més en­cara..., totes de con­tingut “polític”. I és així que In­dika va ser qui primer va di­fon­dre Theodor­akis a la Península. L’ac­ti­tud i l’obra mu­si­cal i literària del grec ens im­pres­sion­ava molt; quan, ja amb la Restau­ració Borbònica, va ac­tuar en un palau d’es­ports barceloní, l’Eugènia, la Pilar i un servi­dor no només vam acudir-hi, sinó que, a més, vam acon­seguir que ens rebés per co­men­tar-li el que fèiem i donar-li una cas­set amb les sis peces gravades i els pa­pers amb les adapta­cions. Va as­se­gu­rar que ens en­viaria algun ma­te­r­ial i, en efecte, ho va fer. In­dika el 1978 va deixar d’ac­tuar, però ens vam retro­bar per hom­e­nat­jar M. Àngels Anglada, quan va guan­yar el premi Josep Pla amb Les closes (1978), i, anys després, quan la van fer filla adop­tiva de Figueres (1996). Nat­u­ral­ment vam tornar a in­ter­pre­tar també les cançons de l’hel·lènic. Qui sí que ha se­guit fins avui mateix amb Theodor­akis, i una llarga nòmina de grecs afe­gits, ha estat Josep Tero. Ha can­tat amb Maria Faran­touri, la intèrpret de capçalera de Theodor­akis; ha mu­si­cat els po­etes Kavafis, Rit­sos, Elytis, Ànite de Tègea...; ha adap­tat i can­tat cançons de Mous­taki... RIP l’autor, també, del sir­taki.