Opinió

Tribuna

Un handicap català

“Del 1714 ençà els catalans renunciaren a les seguretats funcionarials. Es resignaren a redreçar el país amb esforç de l’ofici de cada dia

“El català prefereix ser contrabandista abans que carabiner.” És una vella dita que caricaturitza l’aversió de la mentalitat catalana contra la idea de fer carrera de funcionari. Tret d’algun cos de l’administració pública en què l’estatus funcionarial és inevitable per accedir a una ocupació vocacional –com la de professor–, el rebuig a fer oposicions està generalitzat a Catalunya. És un handicap que entorpirà l’emancipació institucional plena, competent i avantatjosa.

Enric Prat de la Riba, en crear l’embrió d’estructura d’estat que era la Mancomunitat, volia esmenar aquest handicap des de la base, des dels ajuntaments, per passar després a altres nivells de l’administració. Propugnava formar un funcionariat independent, diligent, eficient. Els secretaris d’ajuntament havien de ser l’exemple de funcionari al servei de la gent i del benestar comú. Havien de ser el model d’un estil de gestió allunyat de les anquilosades rutines de la burocràcia espanyola que Larra va satiritzar el 1833 en l’article Vuelva usted mañana. Amb el propòsit de combatre el prejudici català d’identificar la funció pública amb les inèrcies ràncies de l’Estat espanyol, Prat va organitzar l’Escola d’Administració Pública dins la Diputació de Barcelona que presidia. Prat va motivar així la fundació d’aquesta escola en la memòria presentada el 1910: “En tots els organismes públics és decisiva la influència del funcionari. Ministres, diputats i regidors passen, el funcionari resta. Aquells van i venen, pugen i baixen, seguint totes les oscil·lacions de la mudable opinió pública, aquest no; aquest segueix perpètuament en el seu càrrec. Per això els organismes públics haurien de tenir cura especialíssima de preparar funcionaris intel·ligents, zelosos, amb l’esperit obert a tots els veritables avenços, que en l’exercici de la seva funció no siguin autòmats, esclaus de la rutina, sinó inquiets enamorats d’un ideal de perfecció per als serveis de què es cuidin.”

Atreure tothom a la causa catalana inspirava la doctrina administrativista de Prat. Volia per a Catalunya una administració d’excel·lència, a l’altura dels països avançats. Emmirallat en Alemanya i França, fomentava, en contra del tarannà català, vocacions de funcionaris preparats per treballar en una administració àgil, raonable, respectuosa, eficaç, moderna. Aspirava que la gent indiferent o escèptica respecte al nacionalisme digués que tot va millor en una Catalunya amb una administració emancipada de l’Estat espanyol.

Ajuntaments i Diputació experimentaren els efectes positius d’aquella embranzida que es va mantenir fins a la Generalitat republicana, malgrat l’etapa del dictador Primo de Rivera. Les institucions territorials catalanes s’enfortiren incorporant llicenciats de l’Escola d’Administració i tècnics que accedien per oposició a llocs de responsabilitat en organismes oficials. Entre ells, Campalans, Josep Maria Pi i Sunyer, Josep Maria Escofet, Manuel Reventós, Lloret, Vidal i Guardiola, Carles Rahola. La crida de Prat també va motivar joves interessats pel servei exterior, com el cas de Josep Carner per la carrera consular i el d’Eugeni Xammar per les organitzacions internacionals.

La Llei Municipal de Catalunya del 1933-34 era fruit d’aquell programa de progrés cap a una administració servida per funcionaris que accedissin als diversos cossos per oposicions que garanteixen la seva estabilitat i els doten, per tant, d’una independència professional mereixedora de la confiança ciutadana. La realitat és avui decebedora: un 40% dels ajuntaments catalans no tenen secretaris municipals que hagin fet oposicions. L’Escola d’Administració que Prat i Macià volien que fos planter d’alts funcionaris competents i independents es va pansir amb les sequeres de dues dictadures i una guerra.

Tarradellas, retornat a Catalunya, va revifar aquella ambició. Inspirat en l’ENA francesa, fundà una escola amb politòlegs de la UAB i economistes d’Esade. Aquella ENA catalana va funcionar mentre Tarradellas va ser president. Després s’esvaí la il·lusió de sumar adhesions al somni d’una Catalunya sobirana administrada amb expertesa, equitat, cura, diligència, eficàcia, probitat. La dicotomia contrabandista/carabiner és una generalització injusta. Del 1714 ençà els catalans renunciaren a les seguretats funcionarials. Es resignaren a redreçar el país amb esforç de l’ofici de cada dia, amb les incerteses i els riscos de feines contingents. Ho condensa una frase de Claudi Ametlla, governador civil de Girona el 1933: “El treball és l’arma dels catalans.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.