I ara, la Ricarda

El 16 de juliol de 1978, una colla de joves, amb el lide­ratge de Jordi Sar­ga­tal, es plan­ta­ven davant dels cami­ons i la Guàrdia Civil per impe­dir la urba­nit­zació dels aigua­molls de l’Empordà. Vaig tenir la sort de ser aquell dia en aque­lla pista que els pro­mo­tors de Port Lle­vant havien obert sense con­tem­pla­ci­ons en una plana plena de vida, i en vaig poder enviar una de les meves pri­me­res cròniques periodísti­ques al des­a­pa­re­gut rota­tiu bar­ce­loní Mundo Diaro.

La lluita havia començat un parell d’anys abans amb la publi­cació, a la revista Presència, d’un arti­cle de Sar­ga­tal en què s’aler­tava de la bes­ti­esa que supo­sa­ria la nova macrour­ba­nit­zació pre­vista en un paratge d’una gran riquesa natu­ral i que era un punt clau de des­cans per a milers d’ocells migra­dors a la pri­ma­vera i a la tar­dor.

Aque­lla lluita va tenir un final feliç, i ara els aigua­molls de l’Empordà són parc natu­ral i una atracció turística de pri­mera. Qui ens ho havia de dir, als joves que pro­testàvem per Sant Pere Pes­ca­dor o Cas­telló d’Empúries davant les mira­des ira­des d’uns veïns que no ente­nien com volíem sal­var aque­lles ter­res de salanca i mos­quits.

Més de qua­ranta anys després, malau­ra­da­ment, l’eco­lo­gisme con­ti­nua en vet­lla. No només per aler­tar dels pode­ro­sos efec­tes del canvi climàtic sinó per sor­tir en defensa d’un ter­ri­tori cons­ta­ment amenaçat per noves urba­nit­za­ci­ons, car­re­te­res o pro­jec­tes de parcs eòlics sense mesura.

I men­tre al meu poble, Tor­ro­e­lla de Montgrí, l’Ajun­ta­ment ha estat al cap­da­vant en la desur­ba­nit­zació i natu­ra­lit­zació d’unes quan­tes hectàrees d’aigua­molls a la gola del Ter, un pro­jecte gai­rebé únic en l’amenaçat lito­ral medi­ter­rani, prop de la desem­bo­ca­dura d’un altre riu, al delta del Llo­bre­gat, l’ampli­ació, gai­rebé perquè sí, de l’aero­port del Prat posa en greu perill la lla­cuna de la Ricarda. Sem­bla que no hàgim après res després de tants anys.