El dia dotze

A l’hora d’escriure això és impos­si­ble saber què haurà pas­sat ahir mateix, però sí que es pot pre­veure els comen­ta­ris que se’n faran a les xar­xes soci­als: alguns diran que ara toca un diàleg amb l’estat cen­tral, d’altres diran que cal un referèndum ara mateix i l’Ada Colau dirà que no cal enga­nyar la gent (tot obli­dant que ERC va gua­nyar les elec­ci­ons muni­ci­pals a Bar­ce­lona i que ella només va acon­se­guir ser alcal­dessa gràcies al suport del gitanòfob emèrit Manuel Valls). I se sabrà –com ja se sap– que a Cata­lu­nya hi ha mili­ons d’inde­pen­den­tis­tes pes­si­mis­tes que no per això han dei­xat de ser inde­pen­den­tis­tes. Ara bé, no cal que esti­guin tan desa­ni­mats: als anys vui­tanta un futuròleg nord-ame­ricà va pre­dir que Cata­lu­nya seria un estat inde­pen­dent el 2025. Ales­ho­res, és clar, ningú no s’ho va creure. Però des del 1990, al món s’han creat 34 estats nous, 25 dels quals al con­ti­nent euro­peu. De la mateixa manera que aquests estats van sor­gir arran del col·lapse de tres enti­tats mul­ti­na­ci­o­nals (la Unió Soviètica, Iugoslàvia i Txe­cos­lovàquia), ara només cal espe­rar el col·lapse de les dues enti­tats ídem que roma­nen, cre­a­des a prin­ci­pis del segle XVIII: la Gran Bre­ta­nya i el Regne d’Espa­nya. En el cas del pri­mer, el Bre­xit ha ani­mat l’SNP i els Verds a pac­tar un acord recent que inclou un referèndum abans del 2023. L’estat espa­nyol, d’altra banda, té diver­sos fronts oberts: un rei –símbol de la uni­tat pàtria– del tot des­pres­ti­giat; la pressió popu­lar cata­lana; i una dreta ultra­na­ci­o­na­lista que no dub­ta­ria a bus­car solu­ci­ons vio­lentíssi­mes en el cas que la taula de diàleg fra­cassés i els cata­lans es veies­sin abo­cats a un segon referèndum uni­la­te­ral (la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal reac­ci­o­na­ria de seguida: no volen un Sara­jevo al cos­tat del Medi­ter­rani). No recordo el nom d’aquell futuròleg ame­ricà, però no dubto que obriré una ampo­lla de Cor­pin­nat en el seu honor, cap al 2025.