Tribuna
Una ciutat de cara al mar
Badalona, la meva ciutat, sempre ha viscut de cara al mar. Amb l’esquena protegida per la serralada de Marina, els badalonins hem mantingut la vista a l’horitzó mediterrani, el gran blau que regala l’espai infinit. La llarga platja, només trencada per la silueta del pont del Petroli i el rerefons de les tres xemeneies frontereres amb Sant Adrià, convida a l’escenari de l’albada, quan el sol emergeix per l’orient i els més matiners trepitgem el sorral, un territori que durant el dia s’omple de vida.
Els badalonins portem el mar a l’ADN col·lectiu i el referent fundacional de la Bètulo romana, quan les àmfores plenes d’oli i vi s’apilaven a les bodegues dels vaixells que partien rumb al port d’Òstia. Després, fins en els anys obscurs de persistència, els vilatans de Dalt la Vila construïren cabanes prop del mar i anaren configurant un barri de pescadors, puntal de la recuperació ciutadana.
No tot fou fàcil i del mateix mar vingué el perill de la pirateria, quan les partides de Catxidiable (1519) i Cartazan (1527), lloctinents de Barba-rossa, saquejaren i incendiaren la població, uns fets que obligaren l’emperador Carles a organitzar l’expedició de càstig a Tunísia, esdeveniments on foren protagonistes Sant Jeroni de la Murtra i la platja badalonina. Mentrestant, davant l’arenal es bastien els habitatges de Baix a Mar, vivint alegres jornades d’abundosa pesca i, també, luctuosos naufragis.
A meitats del segle XVIII es consolidava la població i els pescadors començaren a conviure amb una nova realitat: la revolució industrial emergia amb força i vora mar s’aixecaven les fàbriques que canviarien les formes de conviure. El xiulet de les sirenes de les noves indústries marcaven les hores quan Miquel Biada inspirà el projecte del primer tren de la Península, un traç entre Barcelona i Mataró que transitava paral·lel a la façana marítima (1848). Quasi al costat del tren, a les drassanes locals, es construïa el Maria Assumpta, el vaixell que es convertiria en símbol de la ciutat.
Mirant al mar, els badalonins fa quasi dos segles que conviuen amb el ferrocarril, una instal·lació que ha animat el debat ciutadà. El traç del tren és una barrera o un signe d’identitat?, agrada o molesta?, protegeix o priva? Periòdicament s’obre el meló i hi ha gustos per a tothom, des dels que el voldrien fer subterrani fins als que diuen que el pas del tren, paral·lel a la Rambla, és irrenunciable. Fins algú rememora quan es feien les obres de construcció i els pescadors s’oposaven amb força al tall de
la via.
Enfront del mar, el tren de la costa ha atresorat un munt d’anècdotes, des de les personals de molts desplaçaments a la capital fins a aquelles de caràcter col·lectiu. Per a inri dels monàrquics, un historiador explica el cas del Borbó Alfons XIII, que feu el trajecte de Barcelona a Mataró, el 8 d’abril de 1904, i l’alcalde convocà la ciutadania a saludar el monarca al pas per la ciutat. A l’andana es reuní el consistori en ple i la Rambla s’omplí de gent, però el tren no parà i el Cametes ni tan sols es dignà a treure el cap per la finestra.
Però potser l’anècdota més celebrada, i poc coneguda, és la del president nord-americà Ulysses Grant, que una vegada finit el mandat inicià un viatge d’uns dos anys per Àfrica i Europa. Després d’una estada a Barcelona, el 2 de desembre de 1878, cap a França, volgué provar l’enginy ferroviari. De cop es trobà indisposat i el tren, que aleshores no disposava de lavabos, feu parada a Badalona per servir-se del vàter de l’estació. Alleugerit, pogué continuar el viatge, deixant al lavabo badaloní constància de la seva estada.
La ciutat i el seu tren volen seguir de cara al mar. I ara un projecte d’Adif, aprovat en instàncies madrilenyes, vol aixecar unes pantalles (murs) de cinc metres d’altura per separar la via del passeig. Valga’m Déu! Volen privar de la imatge del tren i, de retruc, del blau mediterrani. Aquí sí que hi ha unanimitat, i fins tot el consistori en ple s’ha pronunciat en contra del projecte. Badalona mira al mar i la voluntat del poble ha de prevaldre sobre un Adif regit des d’uns despatxos llunyans.
