Més enllà de la foto

El govern espanyol més progressista de la història ha vingut a Barcelona, s’ha fet una foto i ha marxat. En realitat, és el més lluny que s’ha arribat mai –ni que sigui formalment– en les relacions entre Catalunya i Espanya, en això té raó el president Aragonès i la part del govern que hi va assistir. L’escenificació era, en si mateixa, la màxima concessió que estava disposat a fer el conjunt de l’esquerra espanyola. No faran més.

I aquest és el problema. La iconografia i el contorn nacional espanyol és patrimoni exclusiu de la dreta i, en la seva formulació definitiva, deriva sense interrupció del corpus ideològic de Falange i el nacionalcatolicisme franquista. Un sistema polític que José María Aznar va tenir la visió de legitimar a través de la lluita contra ETA. Des d’aquest punt de vista, si l’independentisme basc equivalia a terrorisme, el nacionalisme espanyol s’equiparava, per contrast, amb la democràcia. L’esquerra espanyola, els mitjans de comunicació i la intel·lectualitat de Madrid van importar la idea de forma acrítica i entusiasta. La segona Espanya, la d’origen republicà, es quedava, voluntàriament, sense programa nacional, mimetitzant-se amb la dreta.

N’hi ha hagut prou amb la transposició de l’independentisme català al basc per produir un resultat equivalent. El component necessari de la violència –que l’independentisme català considerava inimaginable– ha estat introduït pels tribunals espanyols i l’equació s’ha tornat a reproduir. I si el nacionalisme espanyol és democràcia, la negociació política amb l’independentisme, sigui basc o català, és immoral. És això el que, com a mínim, ha trencat la fotografia de Pedro Sánchez i Pere Aragonès. El resultat és pobre i els terminis són inexistents, ni tan sols se’n pot desprendre cap resultat. Però, per primer cop en molt de temps, s’ha superat el zero.