L’Ángel no estava borratxo

Ángel Almazán Luna no estava bor­ratxo ni va topar con­tra un fanal aquell 15 de desem­bre de 1976 quan el país votava sobre la reforma política. El jove de 18 anys par­ti­ci­pava en la mani­fes­tació con­vo­cada per l’esquerra par­tidària de la rup­tura amb el règim fran­quista perquè veia en la Tran­sició impul­sada per Suárez l’ombra del con­ti­nu­isme. A la plaça del Callao de Madrid, els gri­sos, seguint les ordres del minis­tre de Gover­nació, Rodolfo Martín Villa, que s’havia decla­rat bel·lige­rant amb les posi­ci­ons abs­ten­ci­o­nis­tes, van enge­gar una bru­tal repressió i a l’Ángel el van col­pe­jar fins a la mort. La versió ofi­cial? La bor­rat­xera i el fanal, crim silen­ciat, autors impu­nes. I així durant qua­ranta-cinc anys, que és aviat dit! Però aquest dime­cres els jut­jats de la plaça Cas­ti­lla han admès la que­re­lla con­tra Martín Villa com a res­pon­sa­ble polític i con­tra tres agents i un capità com a autors de la pallissa. I és que la família no s’ha resig­nat mai, tot i els cons­tants entre­bancs, al silenci i a l’oblit. La llei d’amnis­tia del 1977, de fet més pen­sada per pro­te­gir els bot­xins de la dic­ta­dura que per per­do­nar les seves vícti­mes, no hi va aju­dar, ni tam­poc la llei de soli­da­ri­tat de vícti­mes del ter­ro­risme d’Aznar (només per­se­guia ETA), ni la llei de memòria històrica de Zapa­tero, que va fer un pas enda­vant en reconèixer el cas però no prou valent perquè s’obrís la inves­ti­gació. Espe­rem que ara sí. Qui té memòria sap que l’Ángel no és l’únic que va topar con­tra un fanal i que la lluita con­tra el neo­fran­quisme –pre­sent a les ins­ti­tu­ci­ons– implica expli­car la rea­li­tat de la Tran­sició.