Raça humana
Roben, violen i maten
Ha donat veu a dones trencades per les persistents agressions sexuals a la República Democràtica del Congo i amb les seves cròniques ha posat al descobert l’horror més silenciat de la guerra, el que converteix el cos femení en arma –arma ultratjada, sovint assassinada– per terroritzar i destruir la població. Julienne Lusenge, veterana defensora dels drets humans, ha rebut el premi Constructors de Pau 2020 de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) per la seva tasca de prevenció i reducció de la violència de gènere al seu país. Saben què detesta tant o més que els patiments, els crims, la devastació i la fam que no cessen? La hipocresia de la comunitat internacional, que coneix perfectament el relat de vint anys d’atrocitats i acluca els ulls perquè els interessos de les multinacionals estan per damunt de la vida de les persones. No s’ho empassa: “Com poden organitzar cimeres per posar fi a les violacions mentre continuen rearmant els grups rebels?” I per què ho fan, de proporcionar-los munició?: “Perquè romanguin al voltant de les mines i protegeixin l’extracció il·legal dels nostres recursos. Ens roben, ens violen i ens maten, i no se n’amaguen pas.” Ahir en parlàvem, dels minerals del Congo, un país massa ric colonitzat per la febre espoliadora, però són activistes coratjoses com Julienne Lusenge que no s’estan amb els braços plegats i es juguen el físic pel futur de les seves filles les que tenen tota l’autoritat per assenyalar els còmplices –instigadors, de fet– d’aquesta cruel perversitat, perquè és ben cert que si no hi ha pau les dones no seran lliures.