Selam

Té cinc anys i és el pri­mer estiu que el sol de la Costa Brava li escalfa la pell de banús. Sis mesos enrere, quan va bai­xar de l'avió, a la seva mirada només hi podies lle­gir temor, l'únic equi­patge que por­tava. Ara el seu joc pre­fe­rit és aguan­tar-se el riure men­tre et mira a la cara, i sem­pre perd. El dia que va con­tem­plar per pri­mera vegada el mar, els seus ulls se'l van beure sen­cer i es va guar­dar el record per dibui­xar-lo a casa. Si està trista, la seva cara rodona és un sol que cau mil quilòmetres lluny. Si està con­tenta, tot ho des­co­breix amb el plaer de les pri­me­res ale­gries infan­tils, que també ens fan riure a nosal­tres perquè un dia van ser les nos­tres. Seria maco poder pen­sar que pri­mer de tot va dir: “Papa, t'estimo”, però pri­mer de tot va dir: “Oh, que xulo”. Va ser en un cen­tre comer­cial, envol­tada de ves­ti­dets de flors i de saba­tes de tots colors. Veient-la com s'adorm, una mà aga­fada a la galta, el ras­pall negre de les pes­ta­nyes que li pen­tina la cara i el bosc rin­xo­lat dels seus cabells damunt el coixí, ima­gi­nes que Man­dela va dir el que va dir pen­sant en ella: la justícia de les soci­e­tats es mesura a través de la feli­ci­tat dels seus nens. Es diu Selam perquè ja se'n deia i encara no pro­nun­ci­ava una sola paraula en català que ja ens va fer saber que es moria de ganes d'anar a l'escola. Abans de les vacan­ces, el seu som­riure d'Àfrica li deia cada dia a la senyo­reta: gràcies per fer-me classe. Ara que tor­na­ran a arren­car les clas­ses, encara recents les ava­lu­a­ci­ons refe­rents al ren­di­ment de les nos­tres esco­les, hi ha gent que s'afa­nya a opi­nar que els nens vin­guts de fora fan bai­xar la mit­jana cata­lana. És com opi­nar que els nens obe­sos rebai­xen el nivell de l'assig­na­tura d'edu­cació física o que els rebecs tor­pe­di­nen la pau a les aules. Sem­pre passa el mateix: ens arri­ben notícies adver­ses i no bus­quem les cau­ses, bus­quem cul­pa­bles. Però a les aules no hi ha cul­pa­bles, tan sols ments per ali­men­tar. Nens que no abai­xen cap llistó sinó que ens els apu­gen tots, el de l'auto­es­tima inclòs. Gràcies, Selam, per fer-nos classe.