Barcelona m’ha fet fora

Tenint la plaça de Cata­lu­nya a 15 quilòmetres de la porta de casa, Bar­ce­lona ha estat per a mi sem­pre una ciu­tat de referència. A vol­tes la meva pri­mera ciu­tat; des de fa temps, la segona. Però ara m’hi sento exclosa, no la sento meva i crec que ja m’ha fet fora. No em ve gens de gust bai­xar-hi i, si puc, m’ho estal­vio.

A Bar­ce­lona anàvem amb la mare a com­prar les saba­tes noves i els ves­tits per estre­nar el dia de la palma, a mirar apa­ra­dors pels volts del Nadal, al parc d’atrac­ci­ons i al zoo i vol­tar pel Gòtic; per les revi­si­ons del metge i les anàlisis de sang, també, i sem­pre per anar al tea­tre, al cinema i, ja més tard, a fer les pri­me­res cer­ve­ses amb amics. Hi vaig tor­nar per estu­diar els cur­sos supe­ri­ors abans d’entrar a la Uni­ver­si­tat Autònoma i hi vaig tenir la feina durant anys, abans de tele­tre­ba­llar i abans de la pandèmia. Des de lla­vors ençà i una mica més que només baixo per anar al metge, al meu i al dels meus, però fa temps que les pro­ves menors les faig sem­pre que puc al Vallès. Bar­ce­lona és bruta i cara, gens ama­ble i ja hos­til; m’ha fet can­viar un cotxe que fun­ci­o­nava men­tre acull a mans ober­tes els cre­uers i no m’ho posa fàcil si vull arri­bar-hi en trans­port públic. Això sí, em cobra tots els tri­buts metro­po­li­tans i més, mal­grat que la ciu­tat ja em gira l’esquena.