Barcelona m’ha fet fora

Tenint la plaça de Catalunya a 15 quilòmetres de la porta de casa, Barcelona ha estat per a mi sempre una ciutat de referència. A voltes la meva primera ciutat; des de fa temps, la segona. Però ara m’hi sento exclosa, no la sento meva i crec que ja m’ha fet fora. No em ve gens de gust baixar-hi i, si puc, m’ho estalvio.

A Barcelona anàvem amb la mare a comprar les sabates noves i els vestits per estrenar el dia de la palma, a mirar aparadors pels volts del Nadal, al parc d’atraccions i al zoo i voltar pel Gòtic; per les revisions del metge i les anàlisis de sang, també, i sempre per anar al teatre, al cinema i, ja més tard, a fer les primeres cerveses amb amics. Hi vaig tornar per estudiar els cursos superiors abans d’entrar a la Universitat Autònoma i hi vaig tenir la feina durant anys, abans de teletreballar i abans de la pandèmia. Des de llavors ençà i una mica més que només baixo per anar al metge, al meu i al dels meus, però fa temps que les proves menors les faig sempre que puc al Vallès. Barcelona és bruta i cara, gens amable i ja hostil; m’ha fet canviar un cotxe que funcionava mentre acull a mans obertes els creuers i no m’ho posa fàcil si vull arribar-hi en transport públic. Això sí, em cobra tots els tributs metropolitans i més, malgrat que la ciutat ja em gira l’esquena.