Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

El Barça com a cas

Es necessita tenir el cap molt ben posat i sobretot no deixar-se emportar per la vanitat

Segurament tots vostès saben que les escoles de negocis més importants utilitzen la tècnica de formació que s’anomena “mètode del cas”, que és una manera d’aprendre basant-se en situacions reals. Aquesta tècnica d’aprenentatge es va utilitzar per primera vegada el 1870 a la Universitat de Harvard, una de les més prestigioses del món, situada a Boston. El mètode és simple: es proposa un cas a l’alumne, donant-li informació extensa d’una empresa o una institució, amb totes les dades socials, econòmiques, de productes, de mercats, de competència..., i l’alumne se l’ha d’estudiar; posteriorment, en un grup de treball, es posen en comú les anàlisis, les diagnosis, i després d’una discussió prèvia es proposen solucions.

Amb el Barça hi veig un cas d’estudi important. És un exemple molt ric, que pot servir d’exemple a moltes institucions i moltes corporacions de com, a una gran institució global, la mala gestió i la manca de visió estratègica la poden posar en perill.

Després de passar una època més o menys mediocre, i algunes vegades molt mediocres per les persecucions polítiques del franquisme i la seva ressaca, una generació de dirigents, tècnics i futbolistes, amb una gestió desacomplexada, van canviar el futur i durant molts anys el club va entrar en un cercle virtuós fent bona la metàfora que diu “No hi ha res com l’èxit per tenir èxit”, i es va convertir en una institució admirada mundialment i amb un poderosíssim prestigi de marca que podia negociar sempre amb avantatge.

No és fàcil gestionar tant d’èxit, ja ho sabem. Es necessita tenir el cap molt ben posat i sobretot no deixar-se emportar per la vanitat. I un bon exercici que haurien de fer tots els gestors és preguntar-se sovint a què atribuïm l’èxit i quant de temps ens durarà, què fem per mantenir-lo, on serem a mitjà termini, com es mou el mercat, si els gustos dels consumidors seguiran sent els mateixos, fins on en la nostra anàlisi d’estrès per un contratemps podrem aguantar, si a la ràtio d’endeutament li hem de posar un límit per prudència... Perquè en plena eufòria de bonança és bo recordar sempre el missatge del conte de l’anell del rei, que deia “Això també passarà.”

Com que ja sabem com ha acabat aquest cercle virtuós del Barça, la mateixa lliçó la podríem aplicar a Espanya, a Catalunya o a Barcelona, per exemple. Portem molts anys gastant més del que generem, i realment el que no hi vegi un problema greu és un inconscient, perquè vindrà un dia que acabarem com el Barça. Recordem-ho: els deutes sempre s’han de pagar. I s’haurà de retallar despeses per equilibrar-les amb els ingressos.

L’endeutament d’Espanya és descomunal i ens ha atrapat en un canvi d’època en què per sortir-ne serà necessari fer moltes inversions. Inversions eficients. I com que no serà un acte voluntari de si ho volem fer o si no perquè estarem obligats a fer-ho, els propers anys seran de sang, suor i llàgrimes i ens adonarem que Espanya no tenia la potència econòmica que ens deien.

Aquest rearmament nacionalista extrem de les dretes que hem vist aquest cap de setmana a València és un brot que anirà a més a mesura que la decadència i la irrellevància espanyoles siguin més clares. Espanya sempre ha estat una nació d’orgullosos. Recordem la frase que va dir l’oficial de marina espanyol Méndez Núñez el 1866: “Vale más honra sin buques que buques sin honra.

A Catalunya també tenim grans dèficits de gestió i d’estratègia, molts imputables a biaixos ideològics que perduren i que han fracassat en altres indrets. Cap govern català ha estat capaç de sostreure’s de la influència espanyola i traçar un camí propi. Un fet que sí que està fent Madrid, encara que ens costi acceptar-ho, amb els diners de tots nosaltres.

L’índex de llibertat econòmica que elabora cada any The Heritage conclou que el 2021 es repeteix l’evidència que els països amb més llibertat econòmica són els més rics; el primer és Hong Kong, seguit per Singapur, Nova Zelanda, Suïssa, Austràlia i Irlanda. Vist el que veiem, seria molt important un gran consens nacional per dissenyar un model econòmic de país d’èxit, i en alguns discursos d’aquests dies al Parlament de Catalunya hi vaig veure molta demagògia fracassada i que ens fa perdre moltes oportunitats i riquesa.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia