Rodalies

Em sem­bla que no m’equi­voco si dic que som una gran majo­ria els dam­ni­fi­cats, direc­tes o indi­rec­tes, per la vaga d’aquests dies dels maqui­nis­tes de Renfe. Estu­di­ants, tre­ba­lla­dors, jubi­lats... aban­do­nats al des­con­cert i obli­gats a refer plans, a bus­car vies alter­na­ti­ves (sovint més cares i con­ta­mi­nants) per arri­bar a temps a la uni­ver­si­tat, a la feina, a la visita del metge. Qui més qui menys tot­hom té una història per expli­car, una mala experiència a retreure. A qui? A l’ope­ra­dora, natu­ral­ment, per l’incom­pli­ment dels ser­veis mínims, però també als res­pon­sa­bles esta­tals i als gover­nants que ara s’afa­nyen a exi­gir a Madrid el traspàs de Roda­lies i a fer-ne el “cavall de bata­lla” de la pre­sent legis­la­tura. Quants anys fa que recla­mem el traspàs inte­gral, més inver­si­ons, una gestió efi­ci­ent i moderna del ser­vei fer­ro­vi­ari? Ara que a escala glo­bal es parla tant de canvi de model, d’una eco­no­mia més verda i digi­tal, d’un trans­port sos­te­ni­ble que des­con­ges­ti­oni el trànsit rodat a les grans aglo­me­ra­ci­ons urba­nes... com és que con­ti­nuem anco­rats en les velles ine­ficiències? Per què no s’aposta de veri­tat per uns ser­veis públics de qua­li­tat? Somiem fer de l’aero­port del Prat un hub inter­con­ti­nen­tal men­tre des­cui­dem la infra­es­truc­tura bàsica que ens ha de dur pun­tu­als a classe o a la feina.