PPox

Pablo Casado vol La Moncloa i la vol a qualsevol preu. Perdre les eleccions amb Pedro Sánchez devia ser un cop molt dur, perquè ha dedicat més d’un any a negar la realitat de la derrota, de la majoria de la investidura, de la coalició del govern i de la legitimitat d’aquest govern. La seva aposta pel tot o res li ha impedit sumar res de res des de l’oposició constructiva, la negociació i l’acord per millorar l’Espanya que tant adoren i els ciutadans que tant estimen. Només negació, trinxera i càlcul partidista. I en aquest càlcul obsessiu per recuperar el poder només importa el què, mentre que el com se’l passen per l’arc de sant Martí. Per això el líder del PP porta mesos fent el pèndol, ara soc el Casado 3.0 viatjant en AVE cap al centre polític i ara giro cua, agafo el cavall i poso rumb a la caverna. Sigui qui sigui, el seu pla passa com a mínim per enganyar la meitat de l’electorat que aspira a sumar per aconseguir l’objectiu. En aquest moment, el seu discurset de la plaça de toros de València –tot un coliseu del PP més corrupte de la història– és ultraconservador des del punt de vista social (educació, eutanàsia, avortament, LGTBI, feminisme), ultranacionalista des del punt de vista polític (pàtria, unitat nacional, memòria històrica, castellà, hispanitat) i naturalment ultracentralista, perquè cal imposar encara més el castellà sobre les altres llengües de l’Estat en escoles, administracions i en l’espai públic; perquè cal retirar competències als governs autònoms, especialment als de Catalunya i Euskadi; perquè cal il·legalitzar altre cop l’organització de referèndums d’autodeterminació, que es veu que no era il·legal; perquè cal tornar a engarjolar els independentistes indultats i arrencar els exiliats dels braços protectors de l’estat de dret europeu. Un programa seductor per recuperar vots que ara estan a donant suport a Vox; un programa igualment vàlid per encarrilar sense dificultat una majoria parlamentària i si cal entrar de bracet a La Moncloa, i un programa per refundar la casa gran de la carcundia espanyola, on hi cabien tots, fins i tot Abascal, Vidal Quadras i la FAES, i no calia enganyar ningú, perquè tothom sabia el que hi havia.