El ‘capo di tutti capi’

Encara que li agra­eixi a aquell fresco gene­ral del norte tan “pro­per i ama­ble” que portés “la classe mit­jana a Espa­nya” sense la qual ell no hau­ria pogut fer la tran­sició, diríem que els aires gallecs no el tras­bal­sen ni el tra­gi­ren, ni el bellu­guen si com­pa­rem la seva situ­ació judi­cial amb la de l’empre­sari defrau­da­dor de Pon­te­ve­dra que va córrer a ingres­sar a Hisenda després de saber que l’esta­ven inves­ti­gant. Al bon home la mani­o­bra no li va ser­vir per elu­dir la impu­tació –sentència del Tri­bu­nal Suprem de febrer del 2019 que deu crear juris­prudència–, en canvi a ell, que també va regu­la­rit­zar una petita part de la seva monu­men­tal estafa quan la fis­ca­lia el va avi­sar, se li con­ce­deix haver actuat de forma espontània i voluntària, i fetes les paus es jus­ti­fica l’arxi­va­ment de la causa. Passa que ell no és un sim­ple empre­sari que intenta estal­viar-se l’impost de soci­e­tats, sinó el capo di tutti capi a qui una atza­rosa qüestió genètica li con­fe­reix irres­pon­sa­bi­li­tat –immu­ni­tat/impu­ni­tat– més enllà del bé i del mal i que al cim reclama el degut reco­nei­xe­ment de l’auc­to­ri­tas de 39 anys de ser­vei. És el capo di capi a qui vam posar en nòmina en pre­cari –per les seves neces­si­tats– i que s’ha hagut de bus­car la vida amb nego­cis opacs que inclo­uen el tràfic d’armes, comis­si­ons paga­des amb fons públics i un reper­tori de socis de repu­tació gens dub­tosa. Que ell, cai­gu­des les màsca­res, s’iden­ti­fi­qui amb el fresco gene­ral té la seva coherència, cal adme­tre-ho, però que les ins­ti­tu­ci­ons democràtiques siguin inca­pa­ces de jut­jar-lo per cor­rupció és un escàndol tan­cat en fals. O sigui, no tan­cat.