Demanar perdó

Perdó és el que hauria de demanar l’Estat espanyol a tots els pobles indígenes de l’Amèrica Llatina per l’enorme genocidi que va perpetrar contra ells i per l’espoli sense precedents que va dur a terme en aquelles terres. Però s’hi nega, govern darrere govern, sigui del color que sigui, des de Vox al PSOE passant pel PP i per Ciudadanos, si és que encara existeix. Només Podemos té una actitud més oberta per acceptar les crítiques que arriben des de Mèxic.

Aquests dies que presento una novel·la de pirates, parlo molt del perill d’explicar una història com si fos única, perquè per presentar-la així forçosament s’ha de manipular. La història no és neutral, perquè ens arriba a través d’historiadors que, encara que es pensin el contrari, tampoc ho són. La selecció dels fets que fa qualsevol historiador no és innocent perquè respon als interessos del present des del qual s’estudia i si es fa des del bàndol vencedor o des del vençut.

El problema sorgeix quan el coneixement es converteix en dogma i passa a formar part del sistema, i si a més a més aquest coneixement ha estat sotmès a institucions com la Inquisició, que és conegut i acceptat que va prohibir, reprimir, manipular i reescriure la història entre molts altres crims, no acabo d’entendre com encara hi ha historiadors i acadèmics que s’entesten a posar com a punt de referència autors que potser mai han existit. De fet, acadèmics francesos posen en dubte l’existència d’un dels grans cronistes de la Conquesta, en Bernal Díaz del Castillo, i sostenen que és un autor inventat o el pseudònim d’algú que no podia escriure amb el seu nom, com el mateix Cortés, marginat pel poder de la seva època. És curiós perquè el gravat que surt als seus llibres i que es presenta com en Bernal Díaz del Castillo és el d’un rei francès, Henri IV, penjat a la Biblioteca Nacional de París. De fet, investigadors francesos i americans han trobat un Bernal Díaz del Castillo a la Nueva España, però era analfabet.

En Sartre deia que fins i tot el passat pot modificar-se, ja que els historiadors no paren de fer-ho, i les Cròniques de la Conquesta, les espanyoles, no les mexicanes, són un frau històric, una magna operació de censura d’estat al servei d’un monarca que volia tapar les seves vergonyes. Només cal llegir el pare Bartolomé de las Casas; per cert, censurat per la Inquisició i que si ens ha arribat el seu llibret és perquè el va enviar fragmentat en forma de cartes a monestirs de la seva orde de tot Europa, perquè la seva magna obra, plena de testimonis, fets i evidències, la Inquisició la va destruir. I no només ell, l’obra de centenars d’acadèmics mexicans contradiu de manera radical la historiografia espanyola.

Massacres, assassinats, tortures, cossos desmembrats i epidèmies van matar més del 90% de la població local. Entre el 1550 i el 1700 la població indígena va passar de 65 milions a 5 milions segons fonts espanyoles. Algunes fonts mexicanes parlen de més de cent milions.

Espanya va exterminar un món, gent i cultura, i el va espoliar. Les dades de l’or i la plata robats són molt contradictòries entre el que es diu a Espanya i el que es diu a l’Amèrica Llatina, però si només tenim en compte el que es diu a Espanya, estem parlant de quasi mitja tona d’or i de 17.000 tones de plata, de les quals la corona castellana, el rei, se’n va quedar una cinquena part. Però en el cas del rescat d’Atahualpa, el darrer sobirà de l’Imperi inca, el rei castellà se’n va quedar un vint per cent. El rescat va consistir en una habitació de 35 metres quadrats plena d’or fins on arribava la mà estesa del cabdill inca i dues de la mateixa mida plenes de plata. I això sí, un cop cobrat el rescat, Pizarro el va fer executar al garrot vil.

Fa un parell d’anys, en una data com la d’avui, The New York Times publicava un article que deia que han passat massa segles per demanar una comissió de la veritat o reparacions materials, però que demanar perdó sempre és possible. La resposta ja la sabem, no cal repetir la llista de declaracions desafortunades. I voldria acabar aquest article amb unes paraules de Carmen Iglesias, de la Real Academia Española, que em semblen un resum del pensament espanyol: “Aunque a veces la leyenda negra predomina, lo cierto es que les dejamos una herramienta de unidad como es el español.” No cal afegir res més, només que avui no és dia de celebrar res, més aviat d’acotar el cap humilment i demanar un gran perdó.