Per anar avançant feina

Diu­menge pas­sat, l'asfalt encara no s'havia aca­bat de refre­dar després del pas de la marató mas­cu­lina per la ciu­tat de Bar­ce­lona, que el con­sis­tori ja es va afa­nyar a subrat­llar l'èxit de l'orga­nit­zació dels Euro­peus d'atle­tisme. Les cent cin­quanta mil per­so­nes ani­mant els cor­re­dors van ser impres­si­o­nants, és cert. Igual que les xifres d'assistència a l'estadi Lluís Com­panys. La qüestió no és aquesta. Els bar­ce­lo­nins res­po­nen sem­pre als rep­tes de la ciu­tat. És indub­ta­ble la bona imatge que deixa Bar­ce­lona després d'esde­ve­ni­ments com aquest. Sem­pre és així.
Els bar­ce­lo­nins no fallen, no fallem: la ciu­tat, total­ment lliu­rada a l'atle­tisme.

Pere Alco­ber, dele­gat d'Esports afir­mava, eufòric, que s'havia posat la capa­ci­tat orga­nit­za­tiva de Bar­ce­lona en una tensió que “des de fa molt temps no tenia”. Doncs bé, ja que parla d'orga­nit­zació, aquesta tiban­tor va fer figa en una qüestió secundària, però impor­tant com és ara el tras­bals oca­si­o­nat al trànsit. Deu ser una deri­vació d'aquesta relació amor-odi que l'Ajun­ta­ment manté pels automòbils. Com sem­pre, es va avi­sar, però poquet. I els bar­ce­lo­nins que diu­menge pas­sat en comp­tes d'ani­mar els mara­to­ni­ans van voler anar-se'n a la platja i no fer de figu­rants, no podien ser sinó uns traïdors. I van ser cas­ti­gats. Altra­ment, no s'entén que els anun­cis a peu de car­rer fos­sin pocs i inútils. A veure, nor­mal­ment, sem­pre és així. Si la poli­cia muni­ci­pal ha de tallar un car­rer per la causa que sigui, mai s'anun­cia amb prou anti­ci­pació per tal de poder mani­o­brar i can­viar d'iti­ne­rari. Amb sort, es col·loca un car­tell al xamfrà ante­rior (te'l tro­bes de cop) i avall. Però teníem con­fiança que, amb un esde­ve­ni­ment com els Euro­peus d'atle­tisme, la cosa seria dife­rent. Doncs no. Diu­menge pas­sat, dia de marató, però també d'entrada i sor­tida de vehi­cles pel començament de les vacan­ces, els auto­mo­bi­lis­tes i, sobre­tot, els turis­tes que­da­ven asto­rats. Sim­ple­ment, es tro­ba­ven els car­rers tallats. Cap indi­ca­dor, abans. En un lloc civi­lit­zat hi hau­ria panells mòbils pre­vis avi­sant l'auto­mo­bi­lista. Aquí, no.

No pot ser que una ciu­tat com Bar­ce­lona tin­gui aquests con­tras­tos: un mateix esde­ve­ni­ment amb dues pun­tes tan posi­ti­ves i tan nega­ti­ves d'orga­nit­zació. És evi­dent que l'èxit orga­nit­za­tiu va ser molt més gran que el detall nega­tiu que hem comen­tat. Però l'èxit ho abasta tot, els fets petits i els grans.

A Bar­ce­lona, la senya­lit­zació fixa per als auto­mo­bi­lis­tes és
defi­ci­ent. La mòbil, la que t'ha d'aju­dar en actes espor­tius
com el de la set­mana pas­sada
(o a tran­si­tar enmig del miler d'obres públi­ques en curs), la que denota res­pecte de l'Ajun­ta­ment pel seu ciu­tadà, encara és pit­jor. Senyor Trias, si us plau, pren­gui'n nota.