La condició humana

Amb la col·labo­ració d'avui ini­ciem una sèrie de qua­tre arti­cles dedi­cats a la con­tra­dicció. La con­tra­dicció, i encara d'una manera més rotunda la para­doxa, són una prova defi­ni­tiva de la natu­ra­lesa al·luci­natòria del món. L'escrip­tor Jorge Luis Bor­ges va cap­tar la força con­tra­dictòria del labe­rint, una cons­trucció ordida per la intel·ligència amb l'objec­tiu precís de con­fon­dre i empre­so­nar la intel·ligència. En un pro­digi de rever­si­bi­li­tat i doble lec­tura, Fer­nando Pes­soa va escriure una novel·la curta titu­lada El ban­quer anar­quista, en què una de les con­clu­si­ons més cele­bra­des és que només l'acu­mu­lació de diner per­met des­pren­dre's de les ser­vi­tuds soci­als i, per tant, abo­lir el poder. El cas és que la con­tra­dicció i la para­doxa for­men part de nosal­tres igual que l'ombra que el nos­tre cos pro­jecta. Hi ha con­tra­dic­ci­ons que estan molt de moda, que amb prou fei­nes són dis­cu­ti­des, com ara la defensa de la com­pe­ti­ti­vi­tat labo­ral més acar­nis­sada, que segons diuen els seus apòstols és en bene­fici nos­tre. Hi ha con­tra­dic­ci­ons infa­mants, com la dels racis­tes Anglada i com­pa­nyia, que postu­len un món més just i lliure, assen­tat en la segre­gació racial i social. I hi ha con­tra­dic­ci­ons entra­nya­bles, que ens trans­por­ten a epi­so­dis pro­ver­bi­als de la nos­tra vida. Com ara quan, de petits, amb el crit de “ja n'hi ha prou de gresca, ara a dor­mir!”, els nos­tres pares ens amo­nes­ta­ven per enèsima vegada al llarg de la nit sense repa­rar que una de les con­di­ci­ons per con­ci­liar el son és abs­traure's de la volun­tat de con­ci­liar el son. O com quan pre­te­nem com­por­tar-nos de manera natu­ral o ser espon­ta­nis. Lla­vors, des­co­brim que l'apa­rença de natu­ra­li­tat també s'asso­leix gràcies a la potència bas­tarda de l'arti­fici.