Quarta cita amb el botxí

No sabem si ha comès el delicte i, si ho va fer, era menor d’edat; sí que sabem que va confessar després de 76 dies en règim d’aïllament i sota tortura, que el tribunal no va permetre cap investigació i que fins en tres ocasions –gener del 2020, juliol del 2021 i 13 d’octubre del 2021– l’han conduït al patíbul i a l’últim moment l’han tornat a la cel·la; veurem què passa demà, que té la seva quarta cita amb el botxí. Entre les pressions d’Amnistia Internacional que intenta salvar-lo i l’extrema crueltat del govern que el té captiu, la vida de l’iranià Arman Abdolali s’aguanta d’un fil, ara et matem, ara no. Un altre menor, Hossein Shahbazi, interrogat en les mateixes condicions i condemnat a la pena capital, també espera el seu moment. I molts més en un país –no és l’únic– que no dubta a declarar la plena maduresa i responsabilitat a nens i nenes convictes –no necessàriament culpables– quan interessa lluir exemplaritat contra crims de naturalesa moral que contradiuen la religió o el sistema polític, que és el mateix. A la República Islàmica de l’Iran –cap d’estat: Ali Khamenei, líder suprem; cap de govern: Hassan Rouhani, president– s’accepta la violència com a mètode per obtenir proves, es neguen les apel·lacions i un mal dia es comunica l’execució del condemnat. Com va ser el cas del periodista dissident Ruhollah Zam, penjat el 12 de desembre del 2020, i dels kurds Diaku Rasoulzadeh i Saber Sheikh Abdollah, el 13 de juliol del 2020. D’ells en tenim notícia, però la majoria s’enfronten ben sols al silenci més aterridor i no en sabrem mai els noms.