La tempesta perfecta

Men­tre dinem em dius que s’ha aca­bat l’òpera bufa en què vivíem com a espec­ta­dors abur­ge­sats i que cal pren­dre consciència que només hem estat uns extres de fireta. Tenim els dies comp­tats. Molt abans del que podem arri­bar a pen­sar, s’aca­ba­ran les matèries pri­me­res i els recur­sos natu­rals. La huma­ni­tat entrarà en col·lapse; una cai­guda econòmica, política i social que afec­tarà tota l’espècie. M’expli­ques que hem estat inhàbils a l’hora de subs­ti­tuir el capi­ta­lisme (fet de capes d’ide­o­lo­gia) per un altre sis­tema més empàtic. La inca­pa­ci­tat humana que patim dia a dia és la mateixa que ha acce­le­rat el canvi climàtic o la intel·ligència arti­fi­cial o els avenços de la genètica. Apre­ciar tot aquest magma de con­tra­temps (per dir-ho amb sua­vi­tat) pot dre­nar en múlti­ples mira­des que depe­nen de l’acti­tud de cadascú: podrem optar pel nihi­lisme, per l’acti­visme, per la resig­nació o pel suïcidi. Mires per la fines­tra i veus una colla de cri­a­tu­res jugant al car­rer. En dècimes de segon t’angoi­xes: saps que no tin­dran cap mena de futur galdós. En pocs anys, la tec­no­lo­gia ens ha acce­le­rat el batec i ens ha satu­rat de tanta infor­mació que no sabem com pro­ces­sar. Tot s’ha acti­vat a massa velo­ci­tat, i tot seguirà apres­sant-se fins al fos a negre defi­ni­tiu. La pro­li­fe­ració de lite­ra­tura apo­calíptica no és casu­a­li­tat: hi ha escrip­tors que plan­te­gen futurs d’immundícia i que la toquen molt bé. No són pirats ni para­noics. No pre­te­nen alar­mar ni exa­ge­rar. Només apun­ten el que tots hem de saber: ens n’anem a la merda a la velo­ci­tat de cloure una par­pe­lla. Després de dinar arribo a casa i em pre­paro una infusió diges­tiva.