Una dècada de silenci

Poques nove­tats des d’aquell octu­bre del 2011, en el qual ETA cul­mi­nava un procés de canvi intern, vali­dat pel 80% de les bases de l’esquerra abert­zale l’any ante­rior. Aca­ba­ven els matins en els quals es feia un silenci espès als bars per escol­tar l’última hora infor­ma­tiva d’un atemp­tat d’ETA, del ter­ro­risme d’estat o d’on s’esta­ven fent deten­ci­ons... Retorn dis­cret al cafè amb llet –que no se sap mai qui pot escol­tar a la taula del cos­tat– però amb una nova angoixa: tot­hom sabia que aques­tes notícies sig­ni­fi­ca­ven més pati­ment. Que vin­drien les decla­ra­ci­ons, home­nat­ges, tor­tu­res, presó, fune­rals... Milers de vides tren­ca­des pels cot­xes bomba. Ten­si­ons que col­pe­ja­ven com gotes de pluja sobre els vin­cles estrets d’una soci­e­tat petita, acos­tu­mada a patir i a resis­tir.

Si se’n té la volun­tat, matar és sen­zill. Des­gra­ci­a­da­ment, ho demos­tren cada dia orga­nit­za­ci­ons arma­des i indi­vi­dus arreu del món. El 2018, ETA posava fi uni­la­te­ral­ment a una història nas­cuda el 1959 del con­ven­ci­ment d’una part de la soci­e­tat que la violència armada era l’única via per acon­se­guir la inde­pendència i la cons­trucció d’una alter­na­tiva social a l’Espa­nya fei­xista, blan­que­jada per la Tran­sició. Aquests deu anys, el difi­cilíssim camí de la paraula i la recon­ci­li­ació ha estat una exclu­siva de l’esquerra abert­zale. Com es veia ahir al Congrés, PSOE i PP man­te­nen la ins­tru­men­ta­lit­zació del dolor. Ni una sola pro­posta política. Silenci sols tren­cat per la pro­pa­ganda, que amaga la falta de volun­tat d’abor­dar democràtica­ment una història que també és la seva. El mateix que oculta les fos­ses.