On no hi ha pau hi ha gana

A l’escola dels seixanta i principis dels setanta ens passaven les filmines dels missioners del Domund –l’agonia d’aquells nens esquelètics d’ulls tan vius i panxa boteruda– i així preníem nota de la sort que teníem de menjar cada dia i renunciàvem a la taronja del divendres perquè l’enviessin a l’Àfrica, que era el lloc on ens deien que més la necessitaven. Ha passat mig segle ben bo i el món ha canviat. Ha canviat? No pas massa en aquesta qüestió. Després d’algunes dècades de disminució contínua del nombre de persones que passen gana, del 2015 ençà la tendència s’ha capgirat amb persistència també, de manera que l’objectiu 2 –posar fi a aquesta xacra– de l’Agenda 2030 de Nacions Unides s’allunya taxativament per a uns 50 països del planeta (en conjunt, uns 800 milions d’éssers humans no tenen garantida la manutenció). El que més indigna dins d’aquest panorama empitjorat pels efectes del canvi climàtic i de la Covid és constatar que la principal causa de la tragèdia és la guerra de sempre i les armes que enviem a zones calentes on, a més de matar, que per a això estan pensades, destrueixen cultius, sistemes de transport i de comercialització… i esdevenen especialment devastadores per a la infància que cau desnodrida. Molt aclaridor, el Global Hunger Index –octubre del 2021–, pel seguiment exhaustiu que fa sobre el tema, si els interessa. La principal conclusió: “Si no es resol la inseguretat alimentària serà difícil construir una pau sostenible i sense pau, la probabilitat de posar fi a la gana és mínima.” Fatal cercle viciós que s’ha de tallar.