Una anomalia europea

“Spain is different”, deia l’eslògan del ministre franquista Manuel Fraga per promoure el turisme als anys seixanta. Encara avui és vàlid per al partit que va fundar i per a l’altra crossa de la monarquia borbònica, el PSOE. No és normal que PP i PSOE es ventilin amb una encaixada de mans la renovació d’alts òrgans estatals. Allò essencial no és si hi predominen els conservadors o progressistes, sinó que els dos grans pacten el control partidista de la Justícia. Espanya ha estat advertida manta vegada que tals pràctiques s’aparten dels estàndards democràtics europeus. Aquesta entente cordiale, on el Parlament fa de comparsa, encimbella al tribunal suposat màxim garant espanyol dels drets fonamentals la pura sang pepera Concha Espejel –notòria pels casos Altsasu, Hasél, i Trapero– i Enrique Arnaldo –jutge provadament corrupte a favor del PP–. De moment, resta fora de l’acord el totpoderós Consejo General del Poder Judicial, que duu més de 1.000 dies caducat. No ve d’un pam. A Catalunya no se’ns escapa la connexió entre pràctiques barroeres a les institucions coercitives de l’Estat i la repressió desbocada (i impune) que ens dediquen.

Cap altre Estat Membre incompleix tant la legislació europea. Al seu torn, els dos partits pilars del règim reincideixen a violar la seva normativa sobre el dret fonamental a la presumpció d’innocència. La Directiva 2016/343 estableix que les autoritats públiques no haurien de referir-se a acusats com a culpables, i obliga els estats membres a garantir mesures adequades en cas que això passi. Des de fa més de quatre anys, el president Carles Puigdemont pateix persecució política i intents constants de descrèdit per part de càrrecs públics espanyols. L’Estat ha batut el rècord d’euroordres –tres– contra ell, i n’ha sortit escaldat sempre. Malgrat tot, o potser per això, alts dirigents dels teòricament mainstream PP i PSOE no deixen d’encalçar-lo.

El secretari general del PP, Pablo Casado, va pronunciar un escandalós discurs el passat 3 d’octubre en una convenció a València, vantant-se que el seu partit havia “enviat a la presó” el govern de Puigdemont i prometent, entre d’altres, “posar ordre” [sic] a Catalunya. Altres promeses del prenda:

–“Portarem Puigdemont al Tribunal Suprem fins i tot si necessitem viatjar a l’últim país d’Europa per exigir respecte per la nostra justícia. Prou d’impunitat per als colpistes [sic].”

–Convertir en delicte la convocatòria de referèndums il·legals i la realització d’una rebel·lió sense violència. Implícitament, Casado reconeixia que no ho eren quan nou líders catalans van ser condemnats a una dècada o més de presó.

–Fer delicte indultar els interns condemnats per sedició. Òbviament, només tenia Catalunya al cap, perquè hi afegí que “reforçaria la unitat espanyola”.

–Posar fi al va anomenar “propaganda independentista catalana” als mitjans públics.

–Una nova llei de símbols per “posar fi a la crema de banderes i a les humiliacions al rei”.

El líder del PP suspendria un examen sobre els principis bàsics de l’estat de dret, com són la separació de poders, la seguretat jurídica, la presumpció d’innocència, la llibertat d’expressió i de premsa; i la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la UE que permet la crema de banderes i el retrat del rei com a llibertat d’expressió.

Els participants en la convenció es van afegir a l’ambient incendiari tot bramant “¡Puigdemont a prisión!” El jove lleó pepero va estar tan passat de voltes que fins i tot se’n va fer ressò el New York Times. Pocs dies després, el 7 d’octubre, el president de Castella-La Manxa, el socialista Emiliano García-Page, afirmava al seu parlament: “Puigdemont acabarà a la presó i espero que això passi amb l’aplaudiment de tots nosaltres.” I la cambra va aplaudir. Incidents així formen part de la vida quotidiana a la pell de brau. Tanmateix, són impropis i il·legals, perquè vulneren l’estat de dret i els valors fundacionals europeus. Els socis de PP i PSOE al Parlament Europeu farien bé de recomanar a aquests partits que deixin d’avergonyir la UE, que respectin d’una vegada els drets democràtics de la minoria catalana i aturin immediatament la persecució política dels seus líders i activistes. Ja n’hi ha prou.