Tribuna
‘This is the real Spain’
Setmanes abans que un milió de catalans es manifestessin per la independència l’Onze de Setembre del 2012, el govern espanyol del PP creà l’Alt Comissionat de la Marca Espanya, el nom del qual canvià a “secretaria d’estat de l’Espanya Global” amb els socialistes el 2018. Corrien mals temps per a la reputació espanyola: l’Estat mantenia nou pacífics líders polítics i cívics catalans en una presó preventiva molt difícil de justificar davant l’opinió pública mundial. Tot aprofitant l’excusa del 40è aniversari de la mitificada Constitució del 78, Espanya Global llançà una nova campanya de promoció internacional amb l’eslògan This is the real Spain (‘Aquesta és l’Espanya de veritat’). Pretenia presentar les virtuts d’una “democràcia consolidada” i una “transició exemplar”, un dels països més “moderns i oberts del món” que “integra la diversitat” i és un model d’“inclusió i progrés”. Faria riure si aquest caríssim intent de blanquejar la repressió no s’hagués sufragat amb els nostres impostos.
Margaret Thatcher digué una vegada que ser poderós era com ser una dama. Si ho has de proclamar, és que no ho ets. Els tenaços venedors de la “democràcia plena” espanyola haurien d’haver fet cas a l’ex primera ministra britànica. Fou poderosa i una dama, i no ho va haver d’anunciar mai. Que els expliquin als valencians com és aquesta Espanya de veritat. Nosaltres prou que la coneixíem. Ara ho veu el planeta sencer. Una elevadíssima quantitat de morts en una catàstrofe natural sol anar associada a un país tercermundista, normalment sota un sistema dictatorial. Altres indicadors en són l’ocultació d’informació, el rebuig dels ajuts exteriors –perquè fereixen l’orgull dels autòcrates i generen testimonis incòmodes–, l’obsessió pel control de la població i la propaganda i, molt especialment, la incompetència manifesta i el menyspreu per la vida dels ciutadans a qui s’hauria de servir.
Una vegada passi la fase d’emergència, el dol, i es faci justícia per tantíssimes morts evitables, l’ajuda que el govern espanyol ha de donar al País Valencià no és la caritat, sinó un tracte fiscal just. València i les Illes tenen un dèficit fiscal encara més discriminatori i espoliador que el Principat, que ja és dir. Resulta literalment autodestructiu que als Països Catalans les elits locals d’obediència espanyola s’ocupin només del seu interès personal i de classe i es capfiquin en batalles culturals contra tot allò català i/o independentista en lloc de lluitar contra la depredació de Madrid i de treballar pel progrés de la seva terra.
Els guanyadors del premi Nobel d’Economia d’enguany, Daron Acemoglu, Simon Johnson i James A. Robinson, han demostrat la importància de la qualitat de les institucions per a la prosperitat d’un país. Un estat de dret deficient i institucions extractives que exploten la població no generen benestar a llarg termini ni reformes cap a millor. L’hecatombe de València és inacceptable en un país desenvolupat. Aquesta tragèdia ha destapat massa vergonyes de gestió. Ha fet veure de cop a milions de persones en quin perill vivim, com d’hipotecats estem. La situació política, institucional i social és tan preocupant que podria desembocar en la fallada multiorgànica del corcat règim del 78. L’Espanya actual resulta una anomalia a la Unió Europea, i en especial a l’Europa occidental.
Ja no es poden dissimular més les terribles mancances democràtiques, de governança i estat de dret a Espanya. I mira que la Unió Europea fa anys que fa com qui no ho veu, fins i tot al preu del propi ridícul i de posar en perill la coherència del model d’Europa com a far de democràcia i drets humans al món. Fa molt de temps que succeeixen irregularitats massa greus a l’Estat espanyol, i Europa ho passa per alt. Ens correspon defensar els nostres drets a casa nostra, és clar, i també insistir davant la UE perquè compleixi la seva obligació de garantir-nos estàndards democràtics. Aspirem al mateix que altres europeus: un estat de dret europeu amb governança d’alta qualitat, una democràcia representativa amb separació de poders efectiva i igualtat davant la llei, amb una premsa veritablement lliure, que respecti el dret d’autodeterminació, les llibertats civils i els drets de les minories, on els conflictes polítics es dirimeixin en política i no als tribunals penals, i on les autoritats retin comptes davant la ciutadania. Ens hi va la vida, i ens hi va el futur.