“No tenim res preparat”

Segu­ra­ment que molts de vostès han escol­tat aquell àudio d’una tru­cada de telèfon que va fer Lluís Sal­vadó, ales­ho­res secre­tari d’Hisenda del govern del pre­si­dent Puig­de­mont i del vice­pre­si­dent d’Hisenda Oriol Jun­que­ras, i també res­pon­sa­ble d’orga­nit­zar el referèndum, a un com­pany seu per dir-li que la con­se­llera Elsa Artadi li havia dit que es volia reu­nir amb ell per saber com estava la pre­pa­ració del referèndum i dels procés per infor­mar-ne el pre­si­dent Car­les Puig­de­mont. Lluís Sal­vadó, espan­tat, perquè no tenien res a punt, demana al seu inter­lo­cu­tor que parli amb el vice­pre­si­dent per saber què li ha de dir i què han de fer, puig que no tenien res pre­pa­rat i, si se sap –deia–, seria un escàndol.

Ara mateix Cata­lu­nya té un greu pro­blema de posi­ci­o­na­ment en tres camps que són vitals: el geo­es­tratègic, l’ideològic i l’econòmic, i és que tenim una dislèxia que no ens per­met lle­gir cap on va el món i ens que­dem només en la ide­o­lo­gia sense dei­xar-nos influir pels movi­ments impor­tantíssims que s’estan pro­duint en un àmbit pla­ne­tari, i és un error greu, puig que en el món d’avui, més que mai, “no hi ha amics, només hi ha interes­sos” i no enten­dre això, si estàs fora de les res­pon­sa­bi­li­tats polítiques, no és gaire greu, però amb res­pon­sa­bi­li­tat política és gravíssim.

En plena crisi del gas m’he pre­gun­tat com estaríem si l’empre­sari català Pere Duran i Farell, que va moder­nit­zar la indústria cata­lana a través de la seva visió de la gasi­fi­cació del país, fos viu. Cer­ta­ment no sé com estaríem, però sí que puc asse­gu­rar que no estaríem com estem, estaríem molt millor. Entre altres coses perquè era una per­sona que sabia lle­gir els movi­ments geo­polítics i els ento­mava perquè prac­ti­cava la màxima de Churc­hill que diu: “La Gran Bre­ta­nya no té amics, té interes­sos.” I d’uns anys ençà hem vist rei­te­ra­da­ment que la geo­política i les ali­an­ces del món actual es mouen més per interes­sos estratègics que per amis­tat. Amb aquesta crisi hem des­co­bert que deter­mi­na­des polítiques d’Europa de fomen­tar l’expa­tri­ació d’empre­ses, amb el temps, han esde­vin­gut un error greu, perquè hem dei­xat en mans fora­nes una part del poder econòmic euro­peu i, de sobte, quan hi ha una divergència d’interes­sos polítics o econòmics, o tots dos alhora, si els nos­tres no estan ben tra­vats, per­dem tota la força. En aquests moments la debi­li­tat euro­pea és molt pre­o­cu­pant, perquè hem exter­na­lit­zat a ter­cers, espe­ci­al­ment a la Xina i els EUA, com a mínim, tres àrees estratègiques: bona part de la pro­ducció de pro­duc­tes i ser­veis estratègics; l’energètic, i la defensa. I amb aques­tes carències és impos­si­ble tenir una política exte­rior pròpia i impor­tant. Europa, o fa un esforç con­junt per recu­pe­rar múscul en tots tres camps o veu­rem com el pes econòmic i polític es des­plaçarà cap a altres àrees men­tre ani­rem esde­ve­nint irre­lle­vants i perifèrics.

La política exte­rior espa­nyola tam­poc ha sabut veure on eren els interes­sos i avui és més erràtica i irre­lle­vant que mai tant pel que fa a la política exte­rior com a dins de la UE. I, com si fos­sin cer­cles concèntrics, també són impor­tants els posi­ci­o­na­ments exte­rior i inte­rior cata­lans. Pro­ba­ble­ment des de l’època de Con­vergència, la nos­tra política exte­rior és erràtica i sovint con­di­ci­o­nada per pre­ju­di­cis ideològics, alguns dels quals són molt fàcils de defen­sar al car­rer però total­ment con­tra­ris als interes­sos gene­rals.

Tenim pen­dents mol­tes refor­mes de fa molt de temps i són urgents, però ento­mar-les reque­rei­xen una valen­tia que el pre­si­dent i una part del seu govern no tenen el valor d’afron­tar, la qual cosa pro­voca un greu per­ju­dici al desen­vo­lu­pa­ment futur. La tran­sició energètica n’és una i ni la crisi energètica ha sac­se­jat les consciències dels polítics davant d’aquest des­as­tre, i n’allar­guen la solució amb una futura llei.

I, tor­nant al “no tenim res pre­pa­rat”, el temps per­dut és temps per­dut i és irre­cu­pe­ra­ble. Un error molt greu de res­pon­sa­bi­li­tat política que merei­xe­ria una moció de cen­sura.