Sobiranies energètiques

De vent i de sol, a Cata­lu­nya en fa pràcti­ca­ment arreu. Un poten­cial per al des­ple­ga­ment de dues de les ener­gies reno­va­bles tec­nològica­ment més avançades que no és gens menys­pre­a­ble. Ja ho vol­drien molts països. No obs­tant això, el novem­bre de fa 21 anys, el govern de Jordi Pujol pre­sen­tava un decret i un mapa d’implan­tació de l’ener­gia eòlica que divi­dia el país en tres zones: exclo­ses, con­di­ci­o­na­des i d’implan­tació. I final. Ni impuls a la inno­vació, ni mesu­res com­pen­satòries al ter­ri­tori, ni foment de l’auto­con­sum... L’objec­tiu era l’auto­rit­zació de tots els pro­jec­tes que les elèctri­ques con­si­de­res­sin, en les qua­tre comar­ques més des­fa­vo­ri­des i des­po­bla­des. La mas­si­fi­cació no n’ha aug­men­tat la riquesa. Ans el con­trari, per­ju­di­quen altres acti­vi­tats econòmiques.

El decret apro­vat aquest dimarts pel govern par­teix de la urgència de rever­tir aquesta rea­li­tat. És valent perquè obliga les pro­mo­to­res a con­sen­suar amb el ter­ri­tori i li ofe­reix l’opor­tu­ni­tat de for­mar-ne part. És trans­ver­sal perquè cor­res­pon­sa­bi­litza tot el país –també les ciu­tats– en la pro­ducció, mit­jançant la incor­po­ració de sòl urba­nit­za­ble i cober­tes com a emplaçaments. Pri­o­ritza les ins­tal·laci­ons més peti­tes i impulsa l’auto­con­sum par­ti­cu­lar. Cata­lu­nya ja ha per­dut 21 anys, en els quals sols han cres­cut la mas­si­fi­cació i el rebuig social, i que ens han situat a la cua en reno­va­bles, a ser alta­ment depen­dents. Al segle XXI, arreu, la sobi­ra­nia energètica és alhora política. Pot­ser no agra­darà a tot­hom, però és un decret clau per trans­for­mar el país, garan­tint el benes­tar ciu­tadà enmig d’una crisi energètica mun­dial que just ence­tem.