Les dones d’aigua

Sem­pre s’ha dit que l’aigua era el pri­mer ele­ment de la natura. On hi ha aigua apa­reix la vida, cer­ta­ment. Veri­tat és també, com deia aquell bor­ratxo, que l’aigua ha pro­vo­cat tragèdies ter­ri­bles al llarg dels temps. Pobles sen­cers van des­a­parèixer a l’embat de l’aigua incon­tro­lada, amargs dilu­vis que tot ho arros­se­ga­ven en avall... El foc té atu­ra­dor, però l’aigua no, es deia abans. Anant per aquest camí, recordo ara les dones d’aigua, que eren bellíssi­mes i amb una veu pre­ci­osa, segons la dita popu­lar. Ulls glaucs i cabells llargs fins a la cin­tura. Apa­rei­xien nues o amb vels finíssims damunt els pits altius i les nat­ges gene­ro­ses. També s’ano­me­na­ven aquí goges, alo­ges, pai­ti­des o encan­ta­des. A Euskadi en deien lami­aks, lamias o lamiñas; anja­nas a Cantàbria; a Astúries, xanes; mou­res a Galícia... Com les ondi­nes de les ter­res escan­di­na­ves o les nàiades de les mito­lo­gies grega i romana.“Apar una encan­tada que de l’escuma eixida / mirant-se se exta­sia, granívol Ros­selló, / i alçant a les neus ver­ges los ulls emba­da­lida, / no sap si amb més belle­ses i amb més tre­sors la crida / la mar o el Canigó”, en ver­sos de Jacint Ver­da­guer. Deia Antoni M. Rigau: “Quan les goges de les Estu­nes de Banyo­les sur­ten a ren­tar la roba a l’estany, gau­dei­xen ballant damunt l’aigua, sense que els peus impal­pa­bles que hi llis­quen l’enter­bo­lei­xin un sol ins­tant.” Per altra banda, una vella con­ta­lla expli­cava que les encan­ta­des de Sant Pere de Roda van donar a una modista una peça de roba que, per més ves­tits que feia, sem­pre tor­nava a la seva llar­gada ori­gi­nal. Fins que un dia que se l’enduia el mal humor, la modista renegà de les encan­ta­des i lla­vors la roba i els ves­tits van des­a­parèixer per sem­pre. Abans era sabut que el dia de Sant Joan banyar-se els peus amb aigua de mar, de riu o de font, al punt de la mit­ja­nit, o beure de set fonts dife­rents abans de la sor­tida del sol, pre­ser­vava de malal­ties durant tot l’any. Víctor Català, a Soli­tud, con­tava la ron­da­lla de Flo­ri­dalba, l’encan­tada que va fer parar boig d’amor un sant ermità. Ell cri­dava des­es­pe­rat el seu nom i les encan­ta­des ho repe­tien. Així va néixer l’eco, deien. Les nits de lluna plena les dones d’aigua balla­ven totes jun­tes el ball rodó. Qui pogués ballar-la, amb vint anys a l’esquena, aquesta sar­dana!...