La Brugui i el món d’abans

L’últim cop que vaig entrar a ca la Bru­gui, a la plaça Major de Banyo­les, va ser el maig del 2017, quan el músic Enric Mon­te­fusco hi va cloure el con­cert de pre­sen­tació del disc Meri­di­ana a les comar­ques giro­ni­nes. Fent-se espai entre ciris i sidral, i amb la Mare de Déu de la Meda­lla Mira­cu­losa, patrona de la botiga, obser­vant des del seu altar cen­tral, la colla de moderns que s’hi havien aple­gat per can­tar, en catarsi, Todo para todos, mira­ven exta­si­ats, amb ulls d’un infant que juga a ser explo­ra­dor, la com­bi­nació inte­gra­dora de lla­mi­na­du­res i pes­ti­ci­des, plan­ter de l’hort, Zotal i Cola Cao, bos­ses de pipes i Netol. Va ser com entrar en un museu etnogràfic. De segur que, en una excursió esco­lar, els moderns del con­cert havien visi­tat, després de pas­sar per la fàbrica de les Xoco­la­tes Tor­ras, el Dar­der, sal­va­guar­dat per les ger­ma­nes Marín, amb els lle­ons dis­se­cats, els fetus en for­mol, la col·lecció de cra­nis i pells, i el boi­ximà. Perquè aquell món de taxidèrmia, que fixava una època i una manera d’enten­dre-la, és un món per­dut al qual per­ta­nyia la botiga de la Maria Àngels Bru­gada. I del qual també for­mava part, de forma insígnia, la Ramona, la carpa immor­tal de l’estany. Un món d’abans que no és exclu­siu de Banyo­les però que a la capi­tal del Pla de l’Estany té una data de cadu­ci­tat clara: els Jocs Olímpics. Hi ha moments que pro­pul­sen el canvi i les ciu­tats es repen­sen, es pro­jec­ten en clau de futur.

Fa temps que la moder­ni­tat rei­vin­dica ca la Bru­gui segu­ra­ment perquè l’exer­cici nostàlgic de recu­pe­rar els refe­rents de la infan­tesa ens manté encara allà, a la sor­tida de l’escola a les cinc de la tarda. “Ara tenim l’opor­tu­ni­tat (qui sap si l’última) de tor­nar-li a la Maria Àngels tota aque­lla dolçor que un dia li vàrem pis­par. Perquè tots li devem alguna cosa, vine a fer-li com­pa­nyia!”, expli­cava a Twit­ter Marc Zamora, pro­mo­tor de la con­vo­catòria d’avui a les set de la tarda. Però ara que la Bru­gui es veu obli­gada a tan­car és una opor­tu­ni­tat de no per­dre l’ima­gi­nari, del sig­ni­fi­cat d’aquest món d’abans que també explica el d’ara, man­te­nint l’essència d’un esta­bli­ment emblemàtic en un temps en què els museus es rein­ter­pre­ten. Ca la Bru­gui és part, diguem-ne, d’un deter­mi­nat cir­cuit cul­tu­ral. A l’apa­ra­dor hi ha expo­sat l’artista Geniüt i Germà Negre hi ha actuat. Els usos cul­tu­rals podrien ser una via de tri­but a la dolçor pis­pada.