I el futur ja no serà el que era

Tots recor­da­reu que, en plena ofen­siva con­tra el referèndum, tot l’espa­nyo­lisme, el d’aquí i el d’allà, per fer-nos por, ens asse­gu­rava que, si ens inde­pen­dit­za­ven, no cobraríem les pen­si­ons. Van ser molts els polítics d’aquí favo­ra­bles a man­te­nir l’statu quo que ana­ven pels casals d’avis (ja cal tenir mala sang) per espan­tar-los amb aquest argu­ment i perquè rebut­ges­sin la inde­pendència. La sort era que els números eren tan clars i fàcils de com­pren­dre per a tot­hom que el seu mis­satge no va calar i els que havíem insis­tit que per a la segu­re­tat de les pen­si­ons era millor una Cata­lu­nya inde­pen­dent que no pas depen­dent, ara ho estem veient. El pro­blema, perquè ho enten­gui tot­hom, és que des de fa anys l’Estat espa­nyol cada mes gasta més per pagar les pen­si­ons del que ingressa, i això està pas­sant des del 2011. Qual­se­vol per­sona entén que quan has d’aten­dre una des­pesa periòdica i aquesta des­pesa és supe­rior al que ingres­ses, això pot tenir un cert recor­re­gut, però no infi­nit. I també tot­hom entén que, quan tens un pro­blema així, el temps juga en con­tra i, com més tri­guis a afron­tar-ho, més difícil serà la solució. La Unió Euro­pea, veient que el govern espa­nyol no s’atre­via a fer la reforma del sis­tema de pen­si­ons, i després de molts avi­sos, ha posat un ultimàtum que venç aquest mes, i d’aquí venen les pres­ses.

L’any 2000 es va crear un fons de reserva de les pen­si­ons, quan, afa­vo­rits pel boom econòmic, els comp­tes tenien superàvit, i la intenció, bona intenció, era crear un fons com el que tenen molts països nòrdics, perquè els seus ingres­sos aju­des­sin, en un futur, a esta­bi­lit­zar un pos­si­ble dèficit tem­po­ral. Fins al 2011, amb els seus interes­sos, el fons va anar crei­xent, fins a arri­bar als 66.815 mili­ons d’euros. És a par­tir del 2011 quan va can­viar el cicle econòmic i, com que no hi havia prou ingres­sos per pagar les pen­si­ons, es va començar a uti­lit­zar el fons. En deu anys ha des­a­pa­re­gut, i con­ti­nuem tenint dèficit.

Per equi­li­brar els comp­tes, hi ha poques solu­ci­ons: incre­men­tar els ingres­sos, abai­xar les des­pe­ses, o una com­bi­nació de les dues coses. També hi ha una altra via de la qual es parla molt dis­cre­ta­ment, que seria treure de les des­pe­ses les pen­si­ons no con­tri­bu­ti­ves i dei­xar-hi només les dels que han cotit­zat. El minis­tre José Luis Escrivá ha pro­po­sat, a cor­re­cuita, un incre­ment de les cotit­za­ci­ons del 0,6% durant deu anys, amb revi­si­ons periòdiques. Un índex que, segons els càlculs del minis­teri, seria sufi­ci­ent per cap­gi­rar la situ­ació i afron­tar la jubi­lació de l’ano­me­nat col·lec­tiu baby boom. En això, també hi té a veure el com­por­ta­ment de l’eco­no­mia, l’ocu­pació, el nivell dels sala­ris i un fet que tard o d’hora s’haurà d’ento­mar i del qual el Par­la­ment Euro­peu ja va par­lar: el debat sobre si els robots que des­tru­ei­xen feina han de con­tri­buir a la Segu­re­tat Social. De moment, hem vist titu­lars molt tri­om­fa­lis­tes sobre l’ocu­pació, ja que, segons l’EPA, el ter­cer tri­mes­tre a Espa­nya hi havia 20.031.000 ocu­pats, una dada que no es veia des del 2008. El pro­blema és que estem cre­ant massa ocu­pació tem­po­ral i de sala­ris bai­xos i, per prudència, no podem can­tar victòria. L’entorn econòmic i l’entorn polític estan molt exci­tats, i això és molt con­flic­tiu, i el fan­tasma del risc país, avui, és molt acu­sat. Si mirem el sud, el con­tenciós d’Algèria amb el Mar­roc és pre­o­cu­pant per la dependència que tenim del gas algerià, agreu­jada per la falta de volun­tat espa­nyola de con­nec­tar-nos també amb Europa, fet que ens con­ver­teix en una illa. El sub­mi­nis­tra­ment de matèries pri­me­res i de xips és una altra amenaça clara que tenim, fins al punt que algu­nes grans empre­ses han hagut de reduir la pro­ducció per falta de sub­mi­nis­tra­ments. Un altre efecte d’aques­tes irre­gu­la­ri­tats en el sub­mi­nis­tra­ment és l’incre­ment del preu de l’ener­gia, que ens ha por­tat, ines­pe­ra­da­ment, a una vella cone­guda, que és la inflació, una situ­ació que si no es con­trola també pati­ran els pen­si­o­nis­tes i la fac­tura de les pen­si­ons, i podria des­per­tar un cicle con­flic­tiu a l’hora de nego­ciar nous con­ve­nis. I el que encara, per a nosal­tres, podria ser pit­jor, que el BCE fes com ha anun­ciat la Reserva Fede­ral: començar a reti­rar els estímuls i la “barra lliure” de diners a interès zero.

Des­in­to­xi­car l’eco­no­mia de l’endeu­ta­ment com­por­tarà una síndrome d’abs­tinència com­pli­cada i llarga que haurà de con­viure amb totes aques­tes refor­mes i que ens evi­den­ciarà que el futur ja no serà el que era.