Sí, vaques i esquiadors

El traçat dels grans eixos viaris pirinencs calquen el curs dels rius i de les línies elèctriques: com si tota la riquesa de recursos naturals, econòmica, cultural i demogràfica inexorablement hagués d’escapar aigües avall. Eixos que obvien la necessitat de comunicació entre les valls i que, per exemple, obliguen a pujar fins als 1.700 metres pel coll del Cantó –nevat, glaçat i isolat– per anar de Sort a la Seu d’Urgell. La priorització d’unes inversions i no unes altres és fruit d’una política de dècades, en les quals la dreta ha configurat Catalunya reduint el Pirineu i altres territoris a un clos de vacances urbanes. Un model fruit d’uns interessos sobretot econòmics als quals el país els importa tres raves. L’herència és un despoblament salvatge i en alguns llocs permanent. En d’altres, creixements urbanístics desmesurats que han desnaturalitzat molts pobles convertint-los en simples residències turístiques. El Pirineu és captiu d’aquest monocultiu econòmic, que inclou un esquí amenaçat per la crisi climàtica, suportat bàsicament amb uns pressupostos públics, ara imprescindibles. La nafra de la candidatura dels Jocs Olímpics d’hivern sagna per aquí i és antiga. S’han de posar les bases que menin a una transformació vers un model econòmic diversificat. Urgeix recuperar població jove, tot oferint oportunitats econòmiques de llarga durada i respectuoses amb el medi. En sectors nous i en tradicionals: el canvi climàtic també obre escenaris com s’ha vist amb la vinya. I per fer-ho possible és imprescindible la implicació i la veu dels ciutadans del Pirineu. De tots.