Un país de cita prèvia

A casa meva una de les fra­ses que m’han dei­xat en herència és aque­lla que diu: “Qui va amb un coix, a l’any, coix i mig.” El temps m’ha permès com­pro­var que la savi­esa popu­lar acos­tuma a tenir una arrel empírica per bé que incerta, i si bé en l’àmbit físic no és com­pro­va­ble que la coi­xesa sigui con­ta­gi­osa en grau aug­men­ta­tiu, el que em resulta inne­ga­ble és que els mals hàbits són fàcils d’imi­tar i l’imi­ta­dor acos­tuma a superar amb escreix el mes­tre. Creia, ingenu, que Cata­lu­nya era dife­rent de la resta de l’Estat, que nosal­tres els cata­lans no cauríem en les temp­ta­ci­ons de la como­di­tat, i que els nos­tres fun­ci­o­na­ris no farien ser­vir mai allò del vuelva usted mañana. Pen­sava que aquest espe­rit hispànic de l’os a l’esquena entrava en tan fla­grant xoc amb la nos­tra inqui­e­tud empre­ne­dora i el nos­tre espe­rit inquiet, que nosal­tres no podríem repe­tir un esquema que entronca amb una manera de fer i d’enten­dre la vida pròpia d’un sis­tema feu­dal que, a allò que per­so­nal­ment con­si­dero Espa­nya, és el domi­nant.

Amb el temps, però, hem arri­bat a uns nivells de per­fec­ci­o­na­ment del “ja t’ho faràs” que encara farà que els espa­nyols vin­guin a Cata­lu­nya a millo­rar la seva for­mació. La crisi del coro­na­vi­rus ha estat una excusa per­fecta per con­ver­tir Cata­lu­nya en el país de la cita prèvia, un meca­nisme per­vers, que no s’ha pen­sat per alleu­ge­rir els sis­te­mes col·lap­sats, sinó per esgo­tar els ciu­ta­dans, fins que desis­tei­xen dels tràmits que els són necessàries per a ser­veis bàsics que, i aquí hi ha la clau, cos­ten diners a l’admi­nis­tració pública. Quan un sis­tema s’ha con­ce­but per fer-te anar d’una fines­treta a l’altra no és perquè els fun­ci­o­na­ris siguin man­dro­sos (que també n’hi ha), sinó perquè no hi ha diners per fer de l’admi­nis­tració una màquina efi­ci­ent que pugui absor­bir més feina. Un efecte secun­dari de basar-ho tot en la cita prèvia és que el ciu­tadà sent que no té opció de con­tro­lar res, perquè per fer qual­se­vol cosa neces­sita el permís de “l’auto­ri­tat com­pe­tent”, fins i tot per posar una recla­mació per un fun­ci­o­na­ment ine­fi­ci­ent!

El més escan­dalós de tot aquest món de la cita prèvia és el fun­ci­o­na­ment del sis­tema sani­tari català, espe­ci­al­ment el de l’atenció primària. I que ningú em digui que això demos­tra que ens han des­tros­sat el sis­tema sani­tari. Deu ser molt recon­for­tant fer cul­pa­ble la resta del món dels nos­tres pro­ble­mes, però la veri­tat és que les coses no fun­ci­o­nen perquè nosal­tres no tenim la capa­ci­tat de fer-les anar. Això no entra en con­tra­dicció amb el fet que han esmerçat temps i recur­sos a des­tros­sar el país, però dei­xem d’una vegada el vic­ti­misme; a molta gent això li ha resul­tat una excusa fantàstica per treure’s les puces de sobre i no solu­ci­o­nar pro­ble­mes que són de la seva (in)com­petència.

He vis­cut en pell pròpia la síndrome de “la pilota de ping-pong”, que con­sis­teix que et facin anar d’un lloc a un altre –sem­pre amb cita prèvia– sense que ningú resol­gui res i donant les cul­pes a l’altre. Quan tot falla ales­ho­res pots fer una “e-con­sulta” (quin gran invent la informàtica, tan allu­nyada de la rea­li­tat de la gent més gran). A qui li cor­res­pon­gui res­pon­dre ho farà quan pugui o quan li vin­gui de gust, perquè mai sabràs per què pas­sen les coses que pas­sen i, si de cas, no cal patir, que sem­pre es pot treure el comodí de la Covid, a veure si així en lloc de dema­nar més recur­sos per a la sani­tat pública sor­tim a aplau­dir els pro­fes­si­o­nals que fan més del que poden o, a vega­des, del que saben. En aquests últims mesos he pre­sen­ciat en tau­lells de la sani­tat cata­lana com algu­nes per­so­nes, des­es­pe­ra­des i des­em­pa­ra­des, havien de mun­tar autèntics números de circ perquè els fes­sin cas. I en alguns casos he com­pro­vat que liarla, malau­ra­da­ment, fun­ci­ona. Un país no pot fun­ci­o­nar com si fos el plató de Sálvame; quan passa això vol dir que tenim un pro­blema molt greu.

I si voleu tenir un dia per­fecte pro­veu a can­viar-vos de com­pa­nyia de telèfon o d’empresa de sub­mi­nis­tra­ments, cosa que us pot aca­bar por­tant a dema­nar hora al psi­quia­tra, per a la qual cosa hau­reu d’anar, amb cita prèvia, al metge de família, que us enviarà a un tau­lell on, sota cita prèvia, us dona­ran visita per a l’espe­ci­a­lista; que pot­ser dema­narà que us feu unes pro­ves, per a les quals neces­si­ta­reu cita prèvia, i un cop fetes hau­reu de dema­nar cita prèvia perquè us vegi, pot­ser, una infer­mera, que cer­ti­fi­carà que sí que el metge us ha de veure, per a la qual cosa us con­vi­darà a dema­nar cita prèvia. I qui dia passa, mes empeny i qui diu mes, diu any o dècada.