Opinió

TÀNIA JUSTE

LLETRES

“Picasso no passaria el filtre del #MeToo”

La literatura requereix obsessió, no t’ho posa mai fàcil, o tens autèntica vocació o val més que no t’hi dediquis
Per escriure aquesta història em vaig submergir en l’esperit dels antiquaris, que traspassa generacions amb altres eines

Tània Juste, escriptora i llicenciada en història, ens presenta Amor a l’art (Columna), premi Prudenci Bertrana 2021, una novel·la en què reivindica les artistes desconegudes i lluitadores i transmet un agraïment profund al seu pare per haver-li ensenyat precisament a estimar-lo, l’art.

Permeti’m primer de tot aprofundir una mica en aquesta qüestió personal. El seu pare, Lluís Juste de Nin, al qual dedica el llibre, ha estat la millor font possible. Al capítol d’agraïments ho resumeix així: “Plegats hem visitat museus de tot el món i ens hem commogut en un silenci compartit davant les nostres obres favorites.”
El meu amor a l’art es va convertir després en formació i finalment en literatura. Ell va ser el motor que em va animar a escriure i acabar aquest llibre. Desgraciadament no el va arribar a llegir perquè va morir quan encara no estava enllestit. Des d’algun lloc, però, sé que em va continuar enviant la seva energia. D’alguna manera és com si al final l’hagués pogut llegir, perquè n’havíem parlar molt.
La novel·la és precisament un exercici de memòria, sobre els anys setanta del segle XX, que vostè va viure quan era molt joveneta, i també sobre els anys vint del mateix segle. Es tracta de recrear l’entorn de la imminent mort del dictador Francisco Franco a través dels ulls de l’Olivia, una jove a punt de llicenciar-se en història de l’art, i el París de principis de segle a través de les peripècies de la Valèria.
Sí, Amor a l’art transcorre en aquests dos temps històrics, els anys setanta a Barcelona i els anys deu i vint del segle XX a París, amb aquest doble protagonisme de l’Olivia i la Valèria. Pel que fa als anys setanta, jo mateixa els vaig viure de molt petita a través de la intensitat de la generació dels meus pares. Casa meva era un centre d’acollida de molts amics que treballaven en la lluita antifranquista, cadascú amb les seves eines. Per això aquest llibre ha estat un viatge de retorn personal.
És més fàcil mitificar les èpoques passades que trobar èpica al present?
Des del punt de vista literari, escriure sobre el present rabiós és difícil perquè cal perspectiva històrica.
Només de començar el relat vostè ens presenta l’autoretrat de la Valèria, que a París aprendrà a pintar i entrarà en contacte amb els innovadors moviments pictòrics de l’època. La Valèria és l’enigma que vol aclarir l’Olivia.
Des dels anys setanta l’Olivia vol recuperar la figura i l’obra d’aquesta artista enterrada en l’oblit. No ressegueix només la història de la Valèria, sinó també la d’altres dones artistes amb què l’he envoltada, algunes de reals. Dones que van decidir alliberar-se de les cotilles imposades per la societat patriarcal del moment i viure en un barri de París com el Montparnasse, que era un pulmó de llibertat. Tot aquest trajecte es converteix en un exercici d’autoconeixement.
La novel·la defensa la importància de no oblidar i fins i tot de descobrir. No hi podria haver una professió més adient que la d’antiquari per explorar això, l’ofici de l’avi amb qui l’Olivia conviu.
En Boris és un personatge entranyable, m’ha agradat molt construir el personatge d’aquest antiquari, amb una biografia al darrere de molt de treball i esforç, que des d’un origen humil assoleix un renom a la ciutat. És la història de molts antiquaris a Barcelona i d’una professió que, si obviem la part mercantilista, té un vessant poètic. Els antiquaris no deixen de tractar amb material sensible, cada objecte que recuperen del buidatge d’un pis és ple d’històries familiars, de sentiments, de records. Amb tot això van feinejant.
L’ofici d’antiquari, com tants altres, ha canviat molt. En queden actualment, a Barcelona, tal com els descriu?
He tingut la sort de poder contrastar l’ofici amb testimonis. Sobretot em vaig poder submergir en l’esperit dels antiquaris, que traspassa generacions. Actuament, és clar, hi ha recursos i eines diferents, però és manté l’esperit que mostra en Boris.
Des del punt de vista estilístic, combina present i passat i també cultiva el gènere epistolar. És una construcció molt planificada abans de posar-se a escriure o que sorgeix sobre la marxa?
Arriba el moment que has de decidir com explicaràs la història que has anat construint al teu cap. L’estructura, per començar, és essencial. Marca també el to de la narració. Hi ha sempre una feina prèvia de documentació i de planificació. En aquest cas, calia saber com alternaria els dos mons, de l’Olivia i de la Valèria.
Una recerca, la de l’Olivia, que s’acaba convertint una mica en una obsessió.
Qualsevol passió artística, la literatura també, requereix una certa obsessió. No hi ha mitges tintes. Per mi l’art és un refugi absolut, però la literatura no t’ho posa mai fàcil, o tens autèntica vocació o val més que no t’hi dediquis.
Quan escriu, a quina hora, amb quina disciplina?
Sovint la gent té la idea que una escriptora es posa a escriure quan ho decideix, i no va així. No som persones anàrquiques, cal mètode i disciplina. No és una feina normal, però has de mirar que s’hi assembli, amb les seves hores de treball. Jo no soc de treballar de nits, estic més lluminosa als matins, i amb el temps he guanyat també l’espai de les tardes.
Les dones de la seva història, joves i també grans, van des de l’Olivia i la Valèria fins a la Quimeta. Vostè s’inclina per un perfil de persona trencadora, també en el terreny sexual, tenint en compte el context històric de què estem parlant.
Estem parlant de l’alliberament de la dona, i un dels aspectes primordials és l’alliberament corporal. Era important en aquesta novel·la que les dones que hi surten, i que busquen l’emancipació, experimentessin amb el seu cos. Dones diverses i d’èpoques diferents.
La cara de la noia de la coberta em recorda la Sylvia Kristel, i el lector ja sabrà per què?
[Riu] El lector ho sabrà perfectament perquè té un paper important en una escena, on en tot cas fa de catalitzadora. Podria ser, no m’ho havia plantejat, però en tot cas la Sylvia Kristel és una dona que a mi m’encanta perquè té una mirada molt clara. Hi ha una cosa que m’agrada molt d’aquesta coberta: es tracta d’una obra d’art d’una dona contemporània. Té molt de sentit en relació amb el llibre.
Sylvia Kristel, que va protagonitzar ‘Emmanuelle’ i algunes seqüeles de la mateixa pel·lícula, va ser un mite eròtic de la pornografia tova dels anys setanta i vuitanta. L’erotisme, el sexe, continuen essent una mica un tabú. Ens caldria alliberar-nos ara una altra vegada?
Amb Emmanuelle, més que de pornografia, parlaria d’erotisme poètic. És veure el sexe amb poesia. Com una experiència d’autoconeixement del cos i de la persona, i això no caduca. Aquesta manera de viure la sensualitat i de compartir les relacions amb una altra persona és igual ara que fa un segle.
La monogàmia és natural?
Jo penso que és natural per a aquelles persones que la desitgen. Cada cosa és natural per a una persona diferent. El que és veritablement natural és sentir-se bé amb un mateix i, evidentment, amb respecte cap als altres. Si una parella opta per la monogàmia, em sembla fantàstic si és una decisió de vida. Si una persona decideix practicar el pluriamor, també em sembla perfecte, perquè és igualment una decisió de vida. Per tant, la llibertat és decidir cadascú allò que més desitja amb respecte pels altres.
Tornem al context històric. N’hi ha prou amb l’escena del cotxe, un 850 que de tant en tant s’escalfa i que cal ruixar amb aigua. Ara que estem en ple ‘boom’ dels vehicles elèctrics, als més joves els semblarà prehistòric, això.
[Riu] Sí, i no fa pas tant. He intentat recollir dinàmiques i anècdotes. Per poder viatjar als anys setanta, ens hi hem de situar amb exemples pràctics: què es menjava, com es parlava, quines olors se sentien. Les converses que reprodueixo en molts casos són les que jo sentia, i les he refrescat. Aquell era un moment molt calent amb fortes discussions.
És una recreació també sonora. De tant en tant, al llarg del llibre, ‘sentim’ els grups i els cantants d’una època, una tria que vostè deu treure directament de les seves preferències personals. Pink Floyd, Beatles, Serrat, Llach...
És la banda sonora de la meva infància, les cançons que sonaven a casa i també a casa dels amics dels meus pares.
Ens parla també de personatges reals. Com ho ha fet per recrear una trobada amb algú tan potent com Picasso?
Doncs amb molt de respecte, predisposada a documentar-me bé i a situar-lo en un escenari versemblant. I no només ell, tots els personatges reals que surten a la novel·la van requerir una immersió en les biografies per situar-los on els corresponia i fer-los dir el que van dir o el que podien haver dit.
Picasso i la seva afició als cossos tendres no sé si superarien el filtre del #MeToo.
No, no el superarien. Actituds que dècades enrere es donaven socialment per bones actualment no serien tolerables. Picasso per a mi és admirable com a creador, personalment ja no ho seria tant. Tots estem fets de llums i ombres, i això és el que hi ha.
La seva és una història d’esperances però també de desenganys amorosos, i sobretot de morts doloroses, que no revelarem.
Suposo que té a veure amb el meu moment personal. Com deia, vaig tenir una pèrdua molt important durant l’escriptura d’aquest llibre i això hi queda reflectit. L’escriptura és el meu refugi més intens; en moments de melangia, nostàlgia, tristesa, em serveix per tirar endavant. Sí, en aquest llibre existeix un sentiment de pèrdua que té a veure amb mi.
No és el primer premi important que guanya, també va rebre el Nèstor Luján de novel·la històrica per ‘Temps de família’ (també a Columna). Què ha significat guanyar el Bertrana?
Ha significat un doble premi perquè, d’una banda, hi ha el reconeixement públic d’una novel·la que m’estimo molt, és un honor, i, de l’altra, és també una oportunitat, perquè un premi com el Prudenci Bertrana té molta difusió. Ja ho estic experimentant, amb moltes presentacions al territori que em permeten arribar a molts lectors, alguns que ja em llegien i d’altres que potser d’aquesta manera em descobreixen. És una oportunitat i un pas endavant.
En molts àmbits el talent femení està amagat, però no pas en el literari: qui ven més són les escriptores i qui llegeix més, les dones.
Les dones som grans consumidores d’art i també històricament grans creadores. Una altra cosa és que el relat de la història de l’art, o de la literatura en aquest cas, hagi estat sempre escrit per homes que potser s’han oblidat d’indexar tota una sèrie de noms femenins. Tot això demostra també que en el moment en què vivim les dones hi som, hi hem sigut sempre i afortunadament hi serem.

El valor de la llibertat

Amor a l’art es mou en dos escenaris, tant físics com temporals: els anys vint del segle passat a París i els anys setanta a Barcelona, i, curiosament, com més reculem enrere més avancem en la sensació de llibertat, en tots els sentits. La llibertat creativa i civil que es respirava en terres franceses en contrast amb la cotilla de la dictadura franquista a punt rebentar. “La història és cíclica –afirma Tània Juste–, anem repetint dinàmiques, i no sempre bones. Ens trobem en una situació en la novel·la en què, des d’una perspectiva teòricament més avançada, als anys setanta es contemplen les llibertats celebrades durant els anys vint. La llibertat no és un valor que guanyem a mesura que avancen els anys, depèn molt del moment històric i del país, i del valor que hi donem les persones.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.