Para. Mira. Passa

Sovint, anant a un cen­tre de reha­bi­li­tació que és als afo­res de la vila, al sec­tor del Rie­ral, he de pas­sar arran de diver­sos col·legis i ins­ti­tuts de Llo­ret. Unes rat­lles mar­ca­des a terra, amb pet­ja­des pin­ta­des, aju­den els estu­di­ants a seguir amb encert, des d’uns punts con­crets, el camí fins al cen­tre docent. Faig pràcti­ca­ment el mateix iti­ne­rari, d’aquí que m’hi fixi. Algun dels cen­tres exhi­beix, com a símbol, un lla­pis gegant arran d’entrada. No fos cas que algú passés de llarg. Quan la filera de pet­ja­des creua un car­rer, en començar el pas zebra, avisa. Hi ha tres impe­ra­tius ver­bals també impre­sos a terra: “Para. Mira. Passa.” El verb para va acom­pa­nyat d’una mà dibui­xada que ordena la detenció. El verb mira està reforçat amb el dibuix d’un ull i amb una fletxa a cada cos­tat indi­cant cap a la dreta i cap a l’esquerra. El verb passa es com­pleta amb el dibuix d’un nen i una nena que tra­ves­sen. Bona idea per a crear un hàbit, és clar. A més, a l’altre cos­tat de car­rer, en repren­dre el camí per la vorera, un tros del pavi­ment és dife­rent de la resta per indi­car l’espai reco­ma­nat per pas­sar. Sens dubte, tot ple­gat es tracta d’una bona ajuda per encar­ri­lar la rutina dels que fan cada dia aquell recor­re­gut.

És clar que és una d’aques­tes ini­ci­a­ti­ves que algú posa en pràctica en un lloc i que es van copi­ant d’un muni­cipi a un altre, con­ver­tint-se en una moda. Ho accepto. La intenció era bona. Però als meus setanta-vuit anys faig anàlisi de consciència i em pre­gunto: els infants d’abans érem més rucs o menys? Trobàvem l’escola sense lla­pis gegant, sense pas­ses pin­ta­des a terra, sense pavi­ment de color dife­rent…? No ens hi por­ta­ven, pri­mer, els pares, i ens acon­se­lla­ven opor­tu­na­ment, i després ja ens hi anàvem acos­tu­mant nosal­tres? La mai­nada d’avui ens supera en mol­tes coses. Han nas­cut entre ordi­na­dors, jocs electrònics, rellot­ges digi­tals. Quan els grans fra­cas­sem en alguna cosa d’aques­tes, no hem de recórrer als nets perquè ens aju­din? En saben un niu. Per aquesta raó, els hem de mas­te­gar tan­tes infor­ma­ci­ons ele­men­tals com ara l’iti­ne­rari d’anar a l’escola, per exem­ple? No els fem més bur­ros del que són? No estem rei­te­rant aque­lla super­pro­tecció que, a alguns, els con­vida a no pre­o­cu­par-se de res i a pen­sar que tot els ho hem de donar fet al llarg de la vida? Aixís anem…