Tribuna
Un heroi i moltes heroïnes
La narrativa del Barça ha estat marcada durant molts anys pels èxits individuals i col·lectius de Leo Messi. L’argentí s’havia convertit en l’estrella de l’equip però també en el gran reclam per a la negociació de contractes publicitaris i l’obertura de nous mercats. Però Messi va marxar i l’equip s’ha enfonsat. No hi ha hagut manera de poder superar la marxa de l’argentí perquè s’ha perdut el futbol i, sobretot, el referent sobre el terreny de joc. L’equip troba a faltar, més que mai, un líder sobre la gespa. El partit de Vigo, com a exemple: amb Ansu Fati sobre el camp hi havia esperança, però quan es va lesionar, l’equip es va emboirar fins a deixar-se remuntar un 0-3 a favor.
Ja fa massa temps que la narrativa del primer equip de futbol masculí del Barça s’escriu a base d’un nom propi: Messi, Ansu Fati o Memphis Depay, i ara Xavi Hernández. L’escollit torna a casa després del seu periple per Qatar perquè pugui posar ordre des de la banqueta. Pep Guardiola, que va millorar i tot l’estil de Johan Cruyff, ens va ensenyar que el futbol era quelcom sistèmic, col·lectiu i que les individualitats només s’entenien si aportaven quelcom a la coralitat. El futbol de Guardiola (i Xavi) era un mosaic ben treballat, una gran “simfonia” –li he llegit al mestre Ramon Besa–, que sabia com incorporar bé els solistes sense que aquests fossin exclusivament els reis de l’auditori –o del teatre, podríem dir en temps de disneyització del futbol–. La col·lectivitat que representava aquell equip campió a Roma i a Londres va anar-se diluint, fins als darrers anys, que tothom s’encomanava a Messi. Fins ara, que amb la marxa del de Rosario no hi ha col·lectiu harmònic ni simfonia que valgui. Només hi ha espurnes de talent individual que, de tant en tant, ens fan pensar que el Barça podria tornar a brillar.
Aquest ‘storytelling’ forjat en l’individu és totalment oposat al que trobem quan analitzem l’aportació de l’equip femení a la narrativa del club. L’equip que la temporada passada va quedar campió d’Europa, i el que enguany es torna a passejar per la Primera Iberdrola, ens transporta cap a les essències del guardiolisme: l’entronització del col·lectiu. Avui, el relat futbolístic del Barça s’explica en femení, més que en masculí. Potser, i no és només anecdòtic, l’agència Unik Sports Management ha llançat els primers actius digitals (NFT) del futbol femení d’Europa amb la imatge de quatre jugadores del FC Barcelona: Cata Coll, Mariona Caldentey, Patri Guijarro i Leila Ouahabi.
El Barça faria bé de recordar aquest duopoli a l’hora de construir el relat de la seva marca: l’històric d’èxits de l’equip masculí s’ha de complementar, indispensablement, per la rauxa amb què el femení ha irromput en el panorama esportiu actual. El club té una oportunitat d’or per parlar de futbol amb perspectiva de gènere, fins i tot assumint que aquesta visió equilibrada ha de ser quelcom essencial per entendre per què el Barça és “més que un club”. D’aquesta manera, possiblement, també el club es podria convertir en un ambaixador per anar reequilibrant la indústria, desmasculinitzar els grans contractes i potenciar la visibilitat de l’esport femení. Un estudi de l’OTT Dazn i l’organització The Female Quotient –avançat en exclusiva per 2Playbook– afirma que l’esport femení té un potencial de negoci comercial espectacular d’aquí a deu anys: “Si es tractés igual l’esport femení que el masculí, la inversió de les marques i patrocinadors podria superar els mil milions d’euros anuals el 2030.”
Malauradament, però, encara hi ha molts moments en què el futbol masculí acaba marcant les dinàmiques del femení. Fins i tot quan els èxits tenen nom de dona. Com va transcendir a l’estiu, alguns contractes per a l’equip femení del Barça es van aconseguir com a palanca perquè l’empresa pogués acabar associant la seva imatge als referents masculins del club. Per molt que, ara per ara, tenen ben poc futbol a les botes. En l’àmbit internacional, apareixen llums per a l’esperança: la Women’s Super League anglesa ha fet la primera venda centralitzada de drets a BBC i Sky, per tres temporades (2021-2024), a raó de 28 milions d’euros en total. Espanya, si no consolida la professionalització del futbol femení, també nedarà a remolc dels britànics; com també LaLiga sempre ho ha fet amb la Premier League. I en aquest procés de professionalització del futbol femení, a Espanya els grans clubs han de ser ambaixadors, partícips i còmplices dels interessos col·lectius. Elles s’ho mereixen.