Llei d’amnèsia

Ahir va ser 20-N, un dia que per sort és cada vegada menys dels nostàlgics fran­quis­tes i cada vegada més dels acti­vis­tes de la memòria històrica. Una data que inco­moda perquè recorda, des de fa 46 anys, que els fran­quis­tes que seguei­xen vius no han estat mai jut­jats pels seus crims i cam­pen impu­ne­ment, alguns molt ben res­si­tu­ats en les estruc­tu­res de poder des de la Tran­sició.

La clau és la llei d’amnis­tia del 1977, venuda com una opor­tu­ni­tat per alli­be­rar els pre­sos polítics quan en rea­li­tat va ser­vir per evi­tar que els cri­mi­nals fran­quis­tes que­des­sin impu­nes i sot­me­tre la ciu­ta­da­nia en una mena d’amnèsia col·lec­tiva. Ara, amb el debat sobre la llei de memòria històrica, ERC ha pro­po­sat modi­fi­car la llei d’amnis­tia del 1977 i obrir una escletxa en la justícia inter­na­ci­o­nal perquè pugui actuar per crims con­tra la huma­ni­tat. Però el PSOE, hereu d’aquesta Tran­sició feta amb peus de fang, s’hi ha tan­cat en banda. L’excusa és que no es poden jut­jar uns delic­tes que han pres­crit, però en canvi el dret inter­na­ci­o­nal deixa molt clar que els crims con­tra la huma­ni­tat ni pres­cri­uen ni són amnis­ti­a­bles.

És cert que que­den pocs fran­quis­tes que podrien ser jut­jats, però només que fos un de sol el que hagués de seure al banc dels acu­sats ja seria una victòria democràtica per a les vícti­mes que fa dècades que llui­ten per la seva repa­ració. Unes vícti­mes que, per cert, ens van dei­xant veient com els hereus del fei­xisme tor­nen a entrar a les ins­ti­tu­ci­ons. Pot­ser si s’hagués fet justícia en el seu moment, el fran­quisme sociològic no s’hau­ria man­tin­gut tan viu per rebro­tar anys després.