Comptes tàctics

Sem­pre s’ha dit que la llei de pres­su­pos­tos és la més impor­tant que tra­mita un Par­la­ment –deci­deix com es gas­ten els diners de tots– i la més ideològica, en el sen­tit que reflec­teix les pri­o­ri­tats del govern. Els comp­tes públics vin­drien a ser la tra­ducció en xifres d’un pro­grama polític, la base mate­rial d’un pla de govern. Hi ha molt en joc, per això no és d’estra­nyar que tot el que envolta l’ela­bo­ració i el debat dels pres­su­pos­tos aixe­qui sem­pre pas­si­ons. Quan l’exe­cu­tiu no té prou majo­ria per apro­var-los, ha de nego­ciar amb altres grups polítics de la cam­bra els suports per poder-los tirar enda­vant. Fins aquí, tot nor­mal. El que es fa més estrany és com­pro­var que ja no importa tant què es dis­cu­teix (l’import i el destí de les inver­si­ons) sinó amb qui: si amb la CUP per man­te­nir la il·lusió del 52% inde­pen­den­tista, si amb els comuns a canvi del suport als comp­tes de la Colau, si sense el PSC per man­te­nir marge de mani­o­bra nego­ci­a­dor a Madrid... Espero que dar­rere de tant tac­ti­cisme i ús par­ti­dista dels pres­su­pos­tos, hi hagi algú que pensi en la seva fina­li­tat, que no és altra que ser­vir els interes­sos del país i la seva gent. Tenim una des­pesa expan­siva com mai gràcies als fons que ens arri­ben d’Europa per recu­pe­rar-nos de la pandèmia. Per des­a­pro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat...